“Encara que el llencem al contenidor adequat, gran part del plàstic que es produeix al món acaba en abocadors i menys del 10 % es recicla. Sota l’acció del sol, el vent i l’onatge, aquest es fragmenta i allibera microplàstics al medi ambient”, explica Emma Calikanzaros, investigadora en epidemiologia ambiental i microplàstics.

Aquests plàstics diminuts, que també es desprenen de productes tèxtils i cosmètics, viatgen pels rius, els mars i l’aire. Estudiar-los no és fàcil, ja que són partícules d’entre 0,1 i 5 mil·límetres, molt diverses en forma, mida i composició. “Encara no existeixen mètodes estandarditzats a nivell global per mesurar-ne la concentració, però cal desenvolupar-los. S’estima que per al 2040,

Ets en un museu. Passes per davant de desenes de quadres, fins que un —no saps ben bé per què— fa que t’aturis. No és només el que hi veus, és el que et fa sentir.

Ara imagina’t una altra escena. Un laboratori i, al microscopi, una imatge: cèl·lules tenyides de colors impossibles, formes que semblen paisatges abstractes. No ets al Prado, però alguna cosa d’aquesta imatge t’atrapa, una imatge que, a més, pot ser la clau d’un nou descobriment científic.

Mentre que un investigador crea coneixement, un artista desperta emocions. Però les barreres no sempre són tan clares.

Avui parlem amb Eloísa Herrera,

Quan Margaret Keenan, una dona de 90 anys de Coventry (Regne Unit), va rebre la primera vacuna de la COVID-19, només havien passat 11 mesos des del descobriment del virus que la causava i menys de 9 des de la declaració de pandèmia. Era el 8 de desembre de 2020 i la biomedicina establia un rècord històric. En comparació, el desenvolupament i l’aprovació de la vacuna de l’ebola va requerir 5 anys; la del xarampió, 7. Aquesta velocitat sense precedents va ser possible gràcies a una combinació de factors —entre d’altres, un finançament i una cooperació global excepcionals—, però n’hi va haver un que va marcar la gran diferència: la tecnologia de l’ARN. 

«Els assajos clínics no tan sols són una eina d’investigació, sinó també una possibilitat real de tractament per a pacients que han esgotat moltes altres opcions». Aquesta és la premissa amb què Elena Garralda, directora de la UITM-CaixaResearch del VHIO, valida cadascuna de les noves teràpies que s’impulsen en aquesta unitat. 

Un exemple d’això és l’assaig clínic del projecte europeu PragmaTIL, liderat pel VHIO. Amb la participació de 12 institucions de 6 països, entre les quals hi ha la Fundació ”la Caixa”, aquest assaig ha tractat el primer pacient amb una innovadora immunoteràpia. Amb quin objectiu? Millorar la cura de persones amb tumors resistents reduint-ne la toxicitat sense que perdi eficàcia. 

El trasplantament d’òrgans i teixits és, sens dubte, un dels grans assoliments de la medicina moderna. No tan sols ha salvat centenars de milers de vides en les últimes dècades, sinó que també ha transformat radicalment el dia a dia de moltes persones ja que les ha alliberat de tractaments llargs, invasius i esgotadors —com la diàlisi o la connexió permanent a una màquina d’oxigen en casos de malalties pulmonars avançades—, cosa que els ha permès recuperar l’autonomia i reprendre una vida activa i de més qualitat.

El 2023 es van fer 172.000 trasplantaments al món, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Tot i que aquesta xifra és admirable,