De vegades, només cal canviar l’angle des d’on mirem per descobrir que el que abans semblaven taques de color, formes capricioses i línies que no porten enlloc són, en realitat, un missatge. 

Això és el que passa amb aquesta nova Instantània CaixaResearch. Es podria tractar d’una obra contemporània, una textura artificial, abstracta i gairebé aleatòria. Però el que hi veiem va més enllà de l’art. És una imatge científica que conté un descobriment molt important: la confirmació que el nostre cervell i els nostres intestins es comuniquen de manera directa i bidireccional. 

Per analitzar aquesta imatge des de dues perspectives —diferents i complementàries— tenim, d’una banda, Marc Claret (Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer – IDIBAPS, Barcelona), investigador principal de l’estudi publicat a Nature Metabolism i membre de la xarxa CaixaResearch, i d’altra banda, Gema Álava, becària de la Fundació ”la Caixa” especialitzada en arts visuals. 

Junts explicarem els detalls que fan que els traços, els punts i els clarobscurs d’aquesta imatge esdevinguin una obra d’art i, alhora, un gran avenç científic. Comencem amb la Gema. 

 

Quin títol posaries a aquesta imatge? I per què?

G: La manera com interpretem una imatge depèn del lloc des del qual la mirem. Aquesta, per exemple, mostra una cosa que la meva retina no veuria mai sense l’ajuda d’un microscopi. 

Per això, i si la veiés des de la finestreta d’un avió? Els punts blancs em recordarien ciutats il·luminades enmig de la nit: aglomeracions d’edificis i carreteres al costat d’un fons fosc, que podria ser un desert o un oceà. En canvi, si l’observés a través d’un telescopi, m’evocaria un cel estrellat, infinit, abstracte. 

Aquesta doble lectura no és casual: hi ha una simetria visual entre el microscòpic i l’astronòmic. Com si les estructures que formen el més petit i el més gran responguessin a un mateix llenguatge geomètric. Per aquesta dualitat, per la seva capacitat d’evocar tant l’ínfim com l’immens, titularia aquesta imatge Universos del màxim i el mínim. 

 

Si es tractés de l’obra d’un artista, de qui podria ser?

G: Em recorda les pintures abstractes de l’artista americà Jackson Pollock. Les seves obres són plenes de punts i línies de pintura suspesos, gairebé flotant, que neixen del dripping (degoteig), la seva tècnica característica: deixar caure la pintura directament des del pinzell o el pot sense tocar el llenç. El resultat són formes plenes de dinamisme, com si fossin llums en moviment. 

A més, les figures que genera tenen una particularitat: funcionen com a fractals, cosa que vol dir que, a mesura que t’hi acostes, la imatge no canvia gaire d’estructura. És aquesta coherència interna, aquesta complexitat continguda en cada nivell d’escala el que em connecta amb la imatge científica que observem. 

 

Però, en realitat què hi veiem, Marc?

M: Il·luminades en blanc, hi veiem un tipus de neurones anomenades POMC (proopiomelanocortines), que destaquen entre diverses estructures cel·lulars de diferents colors. Aquestes cèl·lules es troben en una zona del cervell coneguda com a hipotàlem i exerceixen un paper fonamental en la regulació de la fam i del metabolisme de l’organisme. 

 

I quin descobriment s’amaga rere aquesta imatge?

M: Hem descobert que certes neurones de l’hipotàlem, com les POMC, poden modificar la composició dels bacteris intestinals que formen la microbiota d’una manera molt ràpida (en només 2-4 hores). 

Fins ara ja sabíem que la microbiota influeix en el cervell, cosa que es coneix com a eix intestí-cervell. Però aquest estudi demostra que també existeix una via inversa cervell-intestí amb la qual el cervell pot alterar les comunitats bacterianes intestinals gairebé en temps real. 

Tot i que encara no entenem del tot la finalitat fisiològica d’aquest mecanisme, és possible que permeti a l’organisme adaptar la gestió de nutrients i energia després de cada àpat. 

 

Sembla un descobriment amb un gran potencial. Quin impacte pot tenir en l’àmbit de la salut?

M: A més d’ampliar el nostre coneixement sobre l’eix cervell-intestí, la idea que el cervell pot influir en la microbiota en temps real obre un camp terapèutic completament nou. Si aconseguim modular aquesta via d’una manera específica i controlada, podríem desenvolupar tractaments innovadors per a malalties com l’obesitat, la diabetis tipus 2 o certs trastorns digestius. 

 

No podem acabar aquesta entrevista sense respondre a una pregunta clau. Gema, quin vincle creus que hi ha entre l’art i la ciència?

G: Som nosaltres els qui hem creat les paraules art i ciència per diferenciar aquests dos mons, però tots dos neixen del mateix: experimentació, creativitat, observació, imaginació, curiositat. Hi ha una cita d’un pintor que ho resumeix molt bé: «No em sento artista, em sento un científic que experimenta amb punts de color». 

L’artista Georges Seurat, per exemple, va dir: «Hi ha qui veu poesia en les meves obres. Jo només hi veig ciència». En certa manera, els puntillistes van inventar els píxels. Aquesta connexió entre mètode i expressió, entre estructura i emoció, és al cor tant de l’art com de la investigació científica. 

I és que quan la ciència s’acosta a l’art —i l’art s’acosta a la ciència— sorgeix alguna cosa més que una imatge bonica o un resultat experimental. Sorgeix una nova forma de mirar el món. Aquesta instantània no tan sols ens convida a veure un descobriment innovador sobre l’eix cervell-intestí, sinó que també ens recorda que, des del màxim fins al mínim, des de l’art fins a la ciència, tot està connectat.