Tres de la matinada, 27 graus

Aquesta és la temperatura més baixa que van marcar els termòmetres a Barcelona durant la nit del 28 al 29 de juny de 2026. Aquestes nits tòrrides han deixat de ser una anomalia estival per convertir-se en el símptoma d’una transformació més profunda: el canvi climàtic ja no és només un fenomen ambiental, sinó també una crisi de salut pública de primera magnitud.

Les xifres ho avalen. Només l’estiu del 2024, més de 62.700 persones van morir per causes relacionades amb la calor a Europa, segons un estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) publicat a Nature Medicine.

La infecció pel VIH ataca el sistema immunitari de les persones afectades. Tot i que actualment es pot tractar i prevenir de manera eficaç mitjançant el tractament antiretroviral, encara no hi ha una cura que sigui completament aplicable i accessible per a la població general. Per aquest motiu, trobar un tractament definitiu continua sent un dels desafiaments més grans de la medicina moderna. 

No obstant això, hi ha casos que obren una finestra d’esperança cap a aquest objectiu: els dels pacients que han aconseguit la remissió del virus després de sotmetre’s a un trasplantament de cèl·lules mare per tractar un càncer hematològic. Per tal d’avançar en aquesta direcció, el consorci internacional IciStem,

Les formes fluides i abstractes de la natura tenen la capacitat d’inspirar tant un avenç científic com una obra d’avantguarda. La instantània d’aquest mes es mou precisament en aquesta frontera: una imatge que representa un descobriment clau en la regulació de la fertilitat humana, però que per a l’ull artístic evoca el creixement orgànic de les escultures de Jean Arp.

Per analitzar aquesta instantània, pertanyent a un estudi publicat a la revista Science, proposem un encreuament de mirades: l’artística i la científica. Aporten l’enfocament científic Eva González Suárez, directora de l’estudi, investigadora i cap del Grup de Transformació i Metàstasi del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO),

Malaltia X.

Així va batejar el 2018 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) una patologia que, tot i que encara no es coneixia (i potser ni tan sols existia), podia causar una epidèmia o pandèmia greu en el futur.

Tan sols dos anys després, va arribar el que es podria considerar el primer exemple d’aquesta anomenada malaltia X: la COVID-19.

Des de llavors, el bombardeig constant de titulars sobre nous patògens, alertes sanitàries i brots (grip aviar, verola del mico, ebola, hantavirus…) ha tornat a alimentar la nostra por davant d’un dubte inevitable: «Som a les portes d’una nova pandèmia?», seguit d’un intent de pensament tranquil·litzador: «Però,

Aigua amb llimona; xarrups de gingebre, cúrcuma i canyella; dieta mediterrània amb te matxa i kombutxa; rutines de son i exercici diari; dejuni intermitent; banys de gel; fins i tot dispositius de llum vermella o passejades amb els peus nus per reconnectar amb la terra.

Són només algunes de les estratègies antiinflamatòries d’una llarga llista que sembla que creix cada dia. Prometen allunyar-nos tant de malalties cardiovasculars, diabetis i càncer com de símptomes quotidians com el cansament, l’estrès o el malestar general. I és que, els últims anys, la inflamació ha transcendit el laboratori per instal·lar-se en la conversa pública com un dels conceptes més recurrents, i potser prometedors,