Okinawa, Japó; Sardenya, Itàlia; Nicoya, Costa Rica. Tres punts del mapa allunyats entre ells que, tanmateix, tenen una sorprenent particularitat en comú: l’esperança de vida dels seus habitants és molt alta, per sobre dels 100 anys.

Són tres de les anomenades blue zones: llocs on les persones no tan sols viuen més, sinó que ho fan amb més bona salut. Quin és el seu secret?

Més enllà de la dieta o l’activitat física, els investigadors coincideixen en un factor clau que les uneix: els seus habitants viuen en entorns que afavoreixen el descans i les relacions socials i que promouen un fort sentit de propòsit vital,

Alguna cosa està canviant en la lluita contra l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). 

Durant anys, aquesta malaltia neurodegenerativa ha estat sinònim d’incertesa, patiment i manca d’opcions terapèutiques. Però en aquests últims temps, els avenços científics estan dibuixant un nou horitzó: per primera vegada, emergeixen teràpies innovadores, start-ups especialitzades i iniciatives que ofereixen resultats esperançadors que podrien realment transformar el futur de l’ELA. 

Aquest impuls col·lectiu no neix tan sols de grans empreses o laboratoris, sinó que també pren forma en universitats, hospitals i centres de recerca d’arreu del món, on investigadors, metges i experts treballen dia rere dia amb un objectiu compartit: comprendre l’ELA i acostar-se al seu tractament. 

“Encara que el llencem al contenidor adequat, gran part del plàstic que es produeix al món acaba en abocadors i menys del 10 % es recicla. Sota l’acció del sol, el vent i l’onatge, aquest es fragmenta i allibera microplàstics al medi ambient”, explica Emma Calikanzaros, investigadora en epidemiologia ambiental i microplàstics.

Aquests plàstics diminuts, que també es desprenen de productes tèxtils i cosmètics, viatgen pels rius, els mars i l’aire. Estudiar-los no és fàcil, ja que són partícules d’entre 0,1 i 5 mil·límetres, molt diverses en forma, mida i composició. “Encara no existeixen mètodes estandarditzats a nivell global per mesurar-ne la concentració, però cal desenvolupar-los. S’estima que per al 2040,

Ets en un museu. Passes per davant de desenes de quadres, fins que un —no saps ben bé per què— fa que t’aturis. No és només el que hi veus, és el que et fa sentir.

Ara imagina’t una altra escena. Un laboratori i, al microscopi, una imatge: cèl·lules tenyides de colors impossibles, formes que semblen paisatges abstractes. No ets al Prado, però alguna cosa d’aquesta imatge t’atrapa, una imatge que, a més, pot ser la clau d’un nou descobriment científic.

Mentre que un investigador crea coneixement, un artista desperta emocions. Però les barreres no sempre són tan clares.

Avui parlem amb Eloísa Herrera,

Quan Margaret Keenan, una dona de 90 anys de Coventry (Regne Unit), va rebre la primera vacuna de la COVID-19, només havien passat 11 mesos des del descobriment del virus que la causava i menys de 9 des de la declaració de pandèmia. Era el 8 de desembre de 2020 i la biomedicina establia un rècord històric. En comparació, el desenvolupament i l’aprovació de la vacuna de l’ebola va requerir 5 anys; la del xarampió, 7. Aquesta velocitat sense precedents va ser possible gràcies a una combinació de factors —entre d’altres, un finançament i una cooperació global excepcionals—, però n’hi va haver un que va marcar la gran diferència: la tecnologia de l’ARN.