Obres els ulls un matí d’estiu i veus que tens unes quantes picades a la pell. Dies després tens febre i nàusees, i sents un dolor intens a les articulacions. A la consulta reps un diagnòstic inquietant: dengue. «Però, no era una malaltia exòtica?», et preguntes. La resposta és òbvia: ja no. 

Encara que sembli el començament d’una novel·la distòpica, aquest fragment podria molt bé reflectir vivències reals d’algunes persones que viuen a la teva mateixa ciutat. A Espanya, sense anar més lluny, s’han registrat alguns casos autòctons de malalties tropicals que fins fa poc no havien trepitjat mai terra europea. I el que és més preocupant és que no són incidents aïllats,

Crear, observar, pensar, corregir, replantejar… Diries que aquests passos formen part del treball d’un artista o d’una recerca científica?

Sense context és difícil triar, oi? Però si a l’escena hi afegim pinzells i estàtues o, en canvi, pipetes o microscopis, la resposta potser sembla més evident. Aleshores, podríem dir que, en essència, art i ciència s’assemblen més del que pensem?

En aquesta nova Instantània CaixaResearch ens hi acompanyen David Sancho, investigador de la nostra xarxa al Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares (CNIC), i Guillermo Mora, artista visual i becari de la Fundació ”la Caixa”.

Junts partirem d’una imatge científica per explorar un descobriment biomèdic innovador i,

Okinawa, Japó; Sardenya, Itàlia; Nicoya, Costa Rica. Tres punts del mapa allunyats entre ells que, tanmateix, tenen una sorprenent particularitat en comú: l’esperança de vida dels seus habitants és molt alta, per sobre dels 100 anys.

Són tres de les anomenades blue zones: llocs on les persones no tan sols viuen més, sinó que ho fan amb més bona salut. Quin és el seu secret?

Més enllà de la dieta o l’activitat física, els investigadors coincideixen en un factor clau que les uneix: els seus habitants viuen en entorns que afavoreixen el descans i les relacions socials i que promouen un fort sentit de propòsit vital,

Alguna cosa està canviant en la lluita contra l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). 

Durant anys, aquesta malaltia neurodegenerativa ha estat sinònim d’incertesa, patiment i manca d’opcions terapèutiques. Però en aquests últims temps, els avenços científics estan dibuixant un nou horitzó: per primera vegada, emergeixen teràpies innovadores, start-ups especialitzades i iniciatives que ofereixen resultats esperançadors que podrien realment transformar el futur de l’ELA. 

Aquest impuls col·lectiu no neix tan sols de grans empreses o laboratoris, sinó que també pren forma en universitats, hospitals i centres de recerca d’arreu del món, on investigadors, metges i experts treballen dia rere dia amb un objectiu compartit: comprendre l’ELA i acostar-se al seu tractament. 

“Encara que el llencem al contenidor adequat, gran part del plàstic que es produeix al món acaba en abocadors i menys del 10 % es recicla. Sota l’acció del sol, el vent i l’onatge, aquest es fragmenta i allibera microplàstics al medi ambient”, explica Emma Calikanzaros, investigadora en epidemiologia ambiental i microplàstics.

Aquests plàstics diminuts, que també es desprenen de productes tèxtils i cosmètics, viatgen pels rius, els mars i l’aire. Estudiar-los no és fàcil, ja que són partícules d’entre 0,1 i 5 mil·límetres, molt diverses en forma, mida i composició. “Encara no existeixen mètodes estandarditzats a nivell global per mesurar-ne la concentració, però cal desenvolupar-los. S’estima que per al 2040,