El descobriment de la insulina el 1921 va transformar la diabetis de manera radical. De ser una malaltia mortal va passar a ser un trastorn crònic, complex, però manejable. I avui, cent anys després d’aquell descobriment, la insulina continua sent el tractament de referència.

Tot i els grans avenços tecnològics —bombes d’insulina intel·ligents, sensors de glucosa, algoritmes de control—, el principi terapèutic no ha canviat: substituir una hormona que l’organisme ja no pot produir o utilitzar correctament. I és que, encara que salva vides, la insulina continua sent un pegat: no cura la malaltia ni evita les complicacions que comporta a llarg termini.

Amb motiu del Dia Mundial de la Diabetis explorem noves línies de recerca dirigides a fer un pas més: alliberar els pacients de la dependència del tractament crònic, i també millorar la seva qualitat de vida i, potser algun dia, aconseguir una cura definitiva.

Una pandèmia del segle XXI

El 2024, la diabetis ja afectava 589 milions d’adults. I les projeccions de futur són contundents: 643 milions el 2030 i 853 milions el 2050 segons la Federació Internacional de Diabetis (FID).

De la població afectada, més del 90 % presenta el tipus 2 (DT2), i entre el 5 i el 8 %, el tipus 1 (DT1). És important distingir entre aquests dos tipus principals.

En el cas del tipus 1, es tracta d’una malaltia autoimmune, causada per la combinació de factors genètics i ambientals, i que desencadena una resposta immunitària anòmala: el mateix sistema immunitari ataca les cèl·lules β del pàncrees, responsables de produir insulina. «Com a resultat es produeix inflamació local i aquestes cèl·lules moren de manera progressiva, cosa que finalment impedeix que el pacient generi prou insulina», explica Lorenzo Pasquali, investigador de la xarxa Fundació ”la Caixa” al Departament de Medicina i Ciències de la Vida de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona.

Lorenzo Pasquali

En el tipus 2, en canvi, l’organisme pot no produir prou insulina per cobrir les seves necessitats o bé, tot i que en produeix, no és capaç d’utilitzar-la de manera adequada a causa d’una combinació de factors de risc, entre els quals hi ha l’obesitat, el sedentarisme i la predisposició genètica.

En tots dos casos es produeix un excés de sucre en sang que a llarg termini pot causar ulceracions, problemes visuals, danys renals, accidents vasculars i debilitament del sistema immunitari, que afecta greument la salut del pacient.

La càrrega invisible del tractament

«Per als pacients amb tipus 1, el tractament estàndard implica injeccions múltiples a diari o bombes d’insulina, a més del monitoratge continu de la glucosa», explica Pasquali. «És una rutina exigent que requereix una atenció constant i que impacta en la salut mental i en la vida quotidiana de les persones afectades».

En el tipus 2, el panorama terapèutic és més divers i depèn de les característiques clíniques de cada pacient. «Acostuma a començar amb canvis en l’estil de vida —dieta, exercici, control del pes— seguits per fàrmacs que disminueixen la glucosa en sang, com la metformina o, més recentment els inhibidors de SGLT2 i agonistes de GLP-1», apunta l’investigador. «Però quan aquestes opcions fallen, la insulina torna a ser el recurs final».

A més, malgrat i els avenços actuals, la insulina no aconsegueix replicar la precisió amb la qual el pàncrees regula els nivells de glucosa. «Això pot provocar hipoglucèmies o complicacions que, amb el pas del temps, afectaran la salut del pacient», afirma Pasquali.

Una solució per a tota la vida

«Les grans farmacèutiques desenvolupen moltes més teràpies i dispositius per a la diabetis de tipus 2 perquè el mercat és molt més gran», apunta en aquesta entrevista Esther Latres, directora de la fundació Breakthrough T1D. Des del 2024, aquesta entitat col·labora amb la Fundació ”la Caixa” en el finançament de projectes d’investigació amb un objectiu: «millorar la vida de les persones que viuen amb DT1, però també impulsar teràpies veritablement curatives».

Esther Latres

Aquesta és la línia de treball de Lorenzo Pasquali, que investiga l’ús de teràpies capaces de regenerar l’organisme per retornar-li la capacitat de produir insulina. Aquestes estratègies, conegudes com a teràpies de reemplaçament cel·lular, es basen en el trasplantament d’illots pancreàtics o de cèl·lules β derivades de cèl·lules mare. Els resultats són incipients, però ja apunten a una possible cura funcional de la malaltia.

«El repte és aconseguir que les noves cèl·lules sobrevisquin a l’atac del sistema immunitari sense necessitat d’immunosupressors», explica Pasquali. El seu equip estudia com influeixen la inflamació i la predisposició genètica en la destrucció de les cèl·lules β per dissenyar versions més resistents. «Ja hem identificat gens que podrien reforçar aquesta protecció i estem provant modificacions genètiques amb resultats prometedors», afegeix.

Ela avenços més recents confirmen aquest potencial. L’agost del 2025, dos estudis publicats al New England Journal of Medicine van demostrar que les cèl·lules β obtingudes a partir de cèl·lules mare poden produir insulina durant mesos sense necessitat de fàrmacs immunosupressors. Tot i que els assajos encara són reduïts, representen una fita. «Són proves de concepte que demostren que una curació funcional és possible», afirma Pasquali. «El proper repte serà garantir-ne la seguretat, la durabilitat i l’accessibilitat perquè puguin arribar a tots els pacients».

Cap a una nova era

L’horitzó de la investigació en diabetis apunta cap a noves teràpies capaces de restaurar la producció natural d’insulina i reduir la dependència de tractaments externs.

«Potser encara estem lluny d’una cura universal, segura i accessible», reconeix Pasquali. «Però ja albirem un futur en el qual els pacients amb diabetis de tipus 1 podran viure llargs períodes sense insulina i amb millor qualitat de vida».

Un segle després del seu descobriment, la insulina continua salvant milions de vides. Però la ciència està cada vegada més a prop d’oferir una cosa més valuosa: la possibilitat de deixar-la enrere.