Fa temps que la ciència és capaç de diagnosticar l’Alzheimer i fins i tot de predir-ne l’aparició en fases molt primerenques. No obstant això, fins ara això només era possible mitjançant tècniques invasives, com la punció lumbar, que permet analitzar el líquid cefalorraquidi, o bé mitjançant proves costoses, com la tomografia per emissió de positrons (PET). 

Ara, investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau de Barcelona (IR Sant Pau) i del Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC) han fet un pas decisiu: han demostrat que la detecció del biomarcador p-tau217 en plasma a través d’una simple anàlisi de sang permet predir no tan sols la presència de l’Alzheimer,

Okinawa, Japó; Sardenya, Itàlia; Nicoya, Costa Rica. Tres punts del mapa allunyats entre ells que, tanmateix, tenen una sorprenent particularitat en comú: l’esperança de vida dels seus habitants és molt alta, per sobre dels 100 anys.

Són tres de les anomenades blue zones: llocs on les persones no tan sols viuen més, sinó que ho fan amb més bona salut. Quin és el seu secret?

Més enllà de la dieta o l’activitat física, els investigadors coincideixen en un factor clau que les uneix: els seus habitants viuen en entorns que afavoreixen el descans i les relacions socials i que promouen un fort sentit de propòsit vital,

Alguna cosa està canviant en la lluita contra l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). 

Durant anys, aquesta malaltia neurodegenerativa ha estat sinònim d’incertesa, patiment i manca d’opcions terapèutiques. Però en aquests últims temps, els avenços científics estan dibuixant un nou horitzó: per primera vegada, emergeixen teràpies innovadores, start-ups especialitzades i iniciatives que ofereixen resultats esperançadors que podrien realment transformar el futur de l’ELA. 

Aquest impuls col·lectiu no neix tan sols de grans empreses o laboratoris, sinó que també pren forma en universitats, hospitals i centres de recerca d’arreu del món, on investigadors, metges i experts treballen dia rere dia amb un objectiu compartit: comprendre l’ELA i acostar-se al seu tractament. 

El trasplantament d’òrgans i teixits és, sens dubte, un dels grans assoliments de la medicina moderna. No tan sols ha salvat centenars de milers de vides en les últimes dècades, sinó que també ha transformat radicalment el dia a dia de moltes persones ja que les ha alliberat de tractaments llargs, invasius i esgotadors —com la diàlisi o la connexió permanent a una màquina d’oxigen en casos de malalties pulmonars avançades—, cosa que els ha permès recuperar l’autonomia i reprendre una vida activa i de més qualitat.

El 2023 es van fer 172.000 trasplantaments al món, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Tot i que aquesta xifra és admirable,

Cada any es diagnostiquen més de 860.000 casos nous de càncer de fetge al món. El carcinoma hepatocel·lular n’és el tipus més comú i una de les causes principals de mort per càncer. I és que som davant d’una malaltia especialment complexa, ja que es presenta en quatre subtipus diferents, cadascun amb alteracions genètiques i característiques moleculars pròpies. 

Fins ara, la investigació topava amb una gran dificultat: la falta de models experimentals capaços de reproduir fidelment aquesta complexitat. Aquesta limitació és un fre important per al desenvolupament de nous tractaments, ja que impedeix de predir com respondran diferents pacients als fàrmacs i avançar d’aquesta manera cap a teràpies més personalitzades.