Una malaltia rara és, per definició, la que afecta menys d’1 de cada 2.000 persones.

Per això se’n diuen rares. Tot i que, si considerem que n’hi ha 7.000 tipus diferents i afecten 300 milions de persones —una xifra similar a la població dels Estats Units—, potser no ho són tant.

Tenint en compte aquestes xifres, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va aprovar el 2025 per unanimitat dels seus 194 països una resolució històrica: un document que reconeix aquestes malalties com una prioritat de salut global i estableix un pla d’acció a 10 anys vista. L’objectiu? Incorporar-les a les agendes nacionals, augmentar la inversió en la seva investigació i impulsar l’intercanvi de dades entre països.

Dins de l’ampli grup de patologies que recull aquesta resolució n’hi ha algunes especialment complexes i devastadores: les malalties mitocondrials, causades per alteracions en les mitocòndries, els orgànuls cel·lulars responsables de generar l’energia que necessiten les nostres cèl·lules per funcionar.

Avui, Dia Mundial de les Malalties Rares, posem el focus en aquestes patologies a través d’un Preguntem a l’expert amb Albert Quintana, investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) expert en el paper de les mitocòndries en aquestes malalties.

Comencem: 

Què són les mitocòndries i per què es coneixen com els «motors energètics» de la cèl·lula?

Albert Quintana ho resumeix així: «Les mitocòndries són components clau no tan sols per a l’energia, sinó també per al funcionament general de la cèl·lula. Són orgànuls molt particulars: tenen el seu propi ADN mitocondrial, que, tot i reduït, conté informació essencial perquè la cèl·lula funcioni correctament. I això es deu al seu origen, tan curiós: provenen d’un protobacteri que, fa uns dos mil milions d’anys, es va aliar amb el precursor de les cèl·lules actuals».

Aquesta aliança, explica Quintana, ha estat beneficiosa tant per a la mitocòndria com per a la cèl·lula. La mitocòndria tradueix els nutrients que ingerim en energia, de manera que genera més del 80 % de l’energia cel·lular, mentre que la cèl·lula produeix el 99 % de les proteïnes que la mitocòndria necessita. «Aquesta cooperació evolutiva», apunta Quintana, «va permetre el desenvolupament i la complexitat dels organismes actuals».

 

Quines altres funcions tenen les mitocòndries que les fan indispensables per a les nostres cèl·lules?

«Si bé la producció d’energia és la seva funció més coneguda, les mitocòndries també actuen com a centres de control del funcionament cel·lular», respon Quintana. «Integren informació sobre l’estat de les cèl·lula, en regulen el metabolisme i cada vegada hi ha més evidència que són imprescindibles per a la resposta immunitària.»

«La combinació de tots aquests senyals converteix les mitocòndries en elements fonamentals per determinar la supervivència o la mort cel·lular.»

 

I què passa quan les mitocòndries «fallen»?

«Si recorrem a un símil recent, el que passa en les malalties mitocondrials és semblant al que vam viure a Espanya el 30 d’abril de 2025: una apagada, una fallada que no permet generar l’energia necessària», explica l’Albert.

Quan les mitocòndries deixen de funcionar correctament, la font principal d’energia de la cèl·lula desapareix. «Els teixits que consumeixen més energia —com el sistema nerviós i els músculs— són els més afectats», continua Quintana. «Algunes cèl·lules poden recórrer a mecanismes alternatius per produir energia, com a “generadors d’emergència”, però no totes en disposen i, quan existeixen, no són ni tan eficients ni sostenibles com l’energia mitocondrial», aclareix. 

«Per això, les disfuncions mitocondrials severes poden donar lloc a un conjunt de patologies neuromusculars conegudes com a malalties mitocondrials.»

 

Com es defineixen aquestes malalties? I quin és el seu origen?

«Són un grup de malalties amb un tret comú: la incapacitat de les mitocòndries per generar energia de manera eficient», indica l’Albert.

«Afecten aproximadament 1 de cada 5.000 naixements i tenen l’origen en mutacions genètiques que es poden trobar tant a l’ADN nuclear com a l’ADN mitocondrial.»

Es tracta de malalties complexes i amb símptomes molt variats, ja que en funció de la seva ubicació varien la gravetat i el teixit que afecten: «Si la mutació és a l’ADN nuclear, l’herència acostuma a ser clàssica: es requereixen dues còpies mutades i totes les cèl·lules estan afectades. Per això, els símptomes apareixen aviat».

En canvi, les mutacions a l’ADN mitocondrial s’hereten exclusivament per via materna. L’òvul pot contenir una mescla de mitocòndries sanes i mutades que es distribueixen a l’atzar en cada cèl·lula durant el desenvolupament. «Això significa que la malaltia varia segons la proporció de mitocòndries mutades en cada teixit, un fenomen conegut com a heteroplàsmia. Com més gran és la proporció de còpies mutades, més aviat i més sever serà l’inici dels símptomes», continua, «tot i que l’afectació pot variar segons quins siguin els òrgans que reben una càrrega més gran de mutacions durant el desenvolupament».

 

Avui dia no hi ha cura per a aquests casos, però ja comencem a llegir els primers titulars que assenyalen que se n’ha trobat una. Quins tractaments s’estan investigant? Quin futur tenen aquestes promeses?

«Atès que tenen un fort component genètic, les estratègies terapèutiques es concentren en dues vies principals», explica Quintana. «D’una banda, reemplaçar el gen mutat mitjançant teràpia gènica o cel·lular; d’altra banda, compensar els efectes de la disfunció de les proteïnes afectades.»

D’aquestes dues, «la teràpia gènica podria ser una solució definitiva en el futur, però encara s’enfronta a grans reptes tècnics», adverteix Quintana, «com ara aconseguir que el gen corregit s’expressi en totes les cèl·lules afectades o revertir el dany una vegada la malaltia ja s’ha iniciat».

En paral·lel, la cerca de fàrmacs capaços de frenar o alentir la progressió de la malaltia és un camp especialment actiu. «Hi ha resultats prometedors en preclínica, però ara toca avaluar-los en assajos clínics i veure si funcionen en diferents tipus de malalties mitocondrials o només en casos molt concrets.» Atesa la gran diversitat de mutacions i manifestacions clíniques, aquest punt serà clau per a l’impacte d’aquestes teràpies.

 

Si ens centrem en la teva investigació, com vas arribar a estudiar aquestes malalties? Què investigues actualment?

«Durant el meu postdoctorat a Seattle vaig treballar amb un model animal de la síndrome de Leigh, la malaltia mitocondrial pediàtrica més comuna, que provoca una forta afectació neurològica», recorda Quintana. «Allà vaig entrar en contacte amb associacions i famílies dels pacients, cosa que em va donar perspectiva sobre la importància social de la investigació. Des d’aquell moment, la interacció amb elles és una prioritat en el meu projecte.»

«Després vaig començar la meva línia d’investigació actual, que sorgeix d’una pregunta: Per què, davant d’una mateixa mutació mitocondrial, unes neurones moren i d’altres sobreviuen?» Entendre els mecanismes que activen unes cèl·lules i en protegeixen d’altres podria guiar futurs tractaments. «Tractaments que ens permetin evitar la mort d’aquestes neurones i, consegüentment, els símptomes neurològics.»

 

Per tancar, quin missatge t’agradaria transmetre a la societat sobre aquestes malalties?

«M’agradaria emfatitzar que classificar-les com a rares, visibilitzar-les i promoure’n la investigació és especialment rellevant, no tan sols per curar les malalties mitocondrials, sinó també per entendre processos bàsics del funcionament de les nostres cèl·lules, amb implicacions en una gran varietat de patologies», afirma l’Albert.

«Però, sobretot, voldria deixar clar que, tot i que siguin malalties poc freqüents a escala individual, hi ha una gran quantitat de grups d’investigació, tant en ciència bàsica com clínica, centrats a buscar-hi una cura. Les famílies han de saber que la seva força, la seva empenta i la seva incansable motivació són les que ens impulsen a seguir per aquest camí, per complicat que sembli.»