Preguntem a les expertes, Guadalupe Sabio i Beatriz Cicuéndez: Podem afrontar la báscula desde la ciencia?

Comença un any i també nous —o renovats— propòsits. Descobrir un hobby nou? Apuntar-se al gimnàs? Començar una dieta i perdre pes? És habitual que la bàscula ocupi un lloc central en moltes d’aquestes llistes, com també en els titulars actuals. 

Ozempic, Mounjaro o Wegovy… La irrupció de nous fàrmacs que prometen una pèrdua de pes ràpida i gairebé miraculosa ha tornat a situar la bàscula al centre del debat social, des de la premsa fins a les xarxes i les converses diàries. Però, i si mirem més enllà de la xifra que apareix al visor i portem la pregunta al laboratori?

En aquest Preguntem a l’expert proposem canviar el focus: de la urgència per aprimar-se a la necessitat de comprendre el perquè del sobrepès i les conseqüències que té com un problema complex de salut. Per fer-ho, parlem amb Guadalupe Sabio, investigadora experta en metabolisme, i Beatriz Cicuéndez, doctoranda i becària de la Fundació ”la Caixa”. Què diu la ciència sobre com s’ha d’afrontar la bàscula? I per què no hi ha solucions miracle?

Comencem:

 

• Guadalupe, Beatriz, en un moment en què es qüestiona l’ús del pes com a criteri diagnòstic, la bàscula és realment una bona eina per detectar l’obesitat?

«És important recordar que l’obesitat realment és una malaltia del teixit adipós», explica Guadalupe. «I com a tal, el que és rellevant no és només quant de teixit adipós tenim, sinó també quin és el seu estat i com funciona: és sa o és disfuncional? Centrar-nos únicament en la xifra que apareix a la bàscula és quedar-nos en la part més superficial del problema». 

«A més, el pes és una dada incompleta», afegeix Beatriz. «Ens calen anàlisis més complexes per saber quina part del pes és múscul, os o greix, i quin tipus de greix». 

 

• Quan parlem de pes corporal, quins factors se solen passar per alt?

«Sovint, el focus se centra en els hàbits individuals i s’obliden aspectes biològics fonamentals», subratlla Sabio. «Com per exemple que el teixit adipós és un òrgan més i, com qualsevol altre òrgan, pot emmalaltir i necessita cures. La seva salut és clau perquè regula el metabolisme d’altres òrgans i quan està alterat pot contribuir a malalties com la diabetis o el fetge gras, o fins i tot pot fer que augmenti el risc de certs tipus de càncer. No obstant això, aquests mecanismes rares vegades s’esmenten en la conversa pública.» 

«A aquests factors s’hi sumen els elements biològics propis de cada persona», explica Cicuéndez. «La predisposició genètica, modulada per factors ambientals —el que anomenem epigenètica—, té un pes enorme. A més, cada persona té un metabolisme basal diferent, que també està influït per alteracions hormonals, alguns medicaments, la qualitat del son, l’estrès o fins i tot la microbiota intestinal, que determina com absorbim i utilitzem l’energia.» 

 

• Ozempic, Mounjaro, Wegovy… Els nous tractaments basats en agonistes del GLP-1 són cada vegada més comuns. Però, d’on venen i com funcionen?

«Aquests fàrmacs es basen en molècules que vam descrobrir en estudiar com es comuniquen els òrgans entre si», explica Sabio. «L’intestí, per exemple, envia senyals al cervell per indicar sacietat. Una d’aquestes molècules és GLP-1, una proteïna que diu al cervell que deixi de menjar.»

A més de reduir la gana, el GLP-1 regula el metabolisme i l’acció de la insulina en òrgans com el fetge. «Un cop es va entendre aquesta funció, l’estratègia va ser modificar aquesta proteïna perquè durés més temps a la sang i potenciar-ne així els efectes beneficiosos», afegeix. 

 

• Beatriz, per què aquests fàrmacs han generat tanta expectació mèdica i social?

«Trobar medicaments eficaços i amb efectes secundaris assumibles per a una malaltia crònica com l’obesitat, que afecta òrgans clau com el cor o el fetge, ha estat un gran repte», explica Cicuéndez. «El que és innovador d’aquests fàrmacs és que aprofiten una molècula que ja existeix al nostre organisme i actua de manera natural. Això en millora el perfil de seguretat i redueix les probabilitats d’efectes adversos greus.»

 

• Tot i així, ja comencen a arribar les primeres notícies sobre els seus efectes secundaris en la salut. Quins riscos es coneixen fins ara i quines incògnites queden encara?

«Els efectes secundaris més freqüents són gastrointestinals, com ara nàusees o malestar digestiu, especialment al principi del tractament», explica Beatriz. «Tot i que en general es consideren fàrmacs segurs, encara queden incògnites importants, sobretot en relació amb el seu ús a molt llarg termini. L’obesitat és una malaltia crònica i això implica tractaments prolongats, per la qual cosa ens calen més dades per entendre’n completament els efectes mantinguts en el temps.»

«Un altre aspecte rellevant és que, a més de fer perdre greix, aquests fàrmacs poden provocar pèrdua de massa muscular. Per això és fonamental combinar-los amb exercici físic per minimitzar aquest efecte. No podem oblidar que es tracta d’un medicament: no se’n pot fer un ús lleuger ni amb finalitats estètiques, sinó que sempre ha de ser supervisat, equilibrant els beneficis davant dels possibles efectes secundaris.» 

 

• A més d’aquest tipus de tractaments, hi ha altres estratègies de tractament alternatives contra l’obesitat?

«A diferència del greix blanc, que tots coneixem i la funció principal del qual és emmagatzemar energia, el greix marró té un paper diferent: genera calor a través d’un procés anomenat termogènesi», explica Beatriz. «En lloc d’acumular calories, les “crema” per mantenir la temperatura corporal. La nostra investigació se centra en com podem activar aquest greix marró per combatre l’obesitat». 

«Fins ara hem identificat una proteïna, anomenada MCJ, que actua com un “fre” en les mitocòndries —el motor energètic de les cèl·lules— del greix marró. En reduir o eliminar aquesta proteïna en models animals, observem que el greix marró s’activa significativament. Això no sols ajuda a cremar més energia i protegeix davant de l’augment de pes, fins i tot amb dietes riques en greixos, sinó que, a més, evita l’acumulació excessiva de greix sense afectar la massa muscular», detalla. 

Els beneficis no s’acaben aquí: «Hem vist que l’activació del greix marró redueix els nivells de glucosa en sang, millora la sensibilitat a la insulina i afavoreix un perfil de colesterol més saludable», afirma Cicuéndez. «Tot això la converteix en una estratègia prometedora per tractar l’obesitat i malalties associades, com la diabetis tipus 2», afegeix. 

No obstant això, subratlla la investigadora, qualsevol intervenció ha de tenir en compte el paper complex del teixit adipós en l’organisme. «El greix blanc no és només una reserva d’energia: funciona com un òrgan endocrí, alliberant hormones i senyals que regulen el metabolisme. Passa una cosa semblant amb el greix marró, que, a més de generar calor, sembla que exerceix funcions endocrines clau, ja que influeix en el metabolisme d’òrgans distants.»

 

• Mirant cap al futur, com creieu que canviarà la manera d’investigar, entendre i tractar l’obesitat els anys vinents?

«És important recordar que molts dels fàrmacs que fem servir avui procedeixen de descobriments duts a terme fa més de vint anys en recerca bàsica», indica Guadalupe Sabio. «Sense aquest coneixement previ, els nous tractaments contra l’obesitat no haurien estat possibles. La recerca bàsica ens permet entendre els mecanismes que tenen lloc a l’origen de la malaltia i obrir la porta a teràpies més eficaces, més segures i més ben adaptades a cada persona. Sense aquesta recerca només podem tractar les conseqüències. És el pilar de la medicina: igual que no es pot construir una casa sense uns bons fonaments, no podem descuidar la base sobre la qual se sostenen els avenços científics.»

«La investigació avança cap a una medicina més personalitzada i això és clau: persones amb el mateix pes poden tenir estats metabòlics molt diferents», explica Cicuéndez. «El gran repte actual és identificar marcadors que ens permetin saber quan el teixit adipós està sa i quan està malalt.»

Només així, conclou, «deixarem de tractar tots els pacients de la mateixa manera i podrem afrontar la bàscula des de la ciència: no com una obsessió per perdre quilos, sinó com una eina per cuidar millor la salut a llarg termini».