Si el poguéssim percebre, quin so tindria l’envelliment? Quines notes representarien el canvi de forma, d’estructura i de color que se succeeixen amb els anys? I, en sentit contrari, quins senyals emetria el nostre cos si fos capaç de revertir aquest procés?

Potser aquest so existeix, però simplement no el sabem sentir. Passa una cosa semblant en aquesta nova Instantània del mes. Com si es tractés d’una experiència de sinestèsia sensorial, la imatge científica que observem desperta sensacions aparentment inconnexes o fins i tot contradictòries: una quietud canviant o un silenci eixordador. I el descobriment que amaga no és menys desconcertant: revela un mecanisme clau implicat en l’envelliment —i la regeneració— de les cèl·lules mare hematopoètiques. 

Per analitzar aquesta imatge des de dues visions complementàries, l’artística i la científica, tenim Sira Pellicer, becària de la Fundació ”la Caixa”, saxofonista i gestora cultural; Pablo Iáñez, becari i investigador de l’estudi, i Carolina Florian, investigadora Health Research, ICREA, i líder del treball publicat a Nature Aging (Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge – IDIBELL). 

Comencem amb la Sira. 

 

Sira, quin títol li posaries a aquesta imatge? 

Sira (S): Hi veig una matèria silenciosa, carregada d’informació. Una cosa que sembla quieta, però que en realitat és plena de tensió interna. La imatge transmet fragilitat i, al mateix temps, una gran capacitat de transformació. Sembla una forma canviant, permeable, composta per diferents capes. 

Això fa que em pregunti si qualitats com la fragilitat, el canvi i l’estructura són realment oposades o si, per contra, conviuen entre elles. Aquesta coexistència és el que vaig voler condensar en el títol: Topografia del que és viu.

 

Et recorda algun so o alguna peça musical?

S: Sí, un llenguatge musical clarament contemporani. En concret, penso en Mute materie (2010), una peça per a saxòfon alt sol i electrònica del compositor suís Nadir Vassena. El títol suggereix una tensió entre so i silenci: la matèria muda es converteix en una cosa audible, emergeixen ecos, capes, gestos. 

Aquesta peça sempre m’ha recordat aquesta matèria aparentment silenciosa, estructurada i complexa, però al mateix temps sorollosa per a l’oïda de l’espectador. Una cosa molt semblant al que passa amb aquesta imatge. 

 

Carolina, què estem veient realment en aquesta imatge?

Carolina (C): Es tracta d’una cèl·lula mare hematopoètica envellida, un tipus de cèl·lula ubicada a la medul·la òssia que té la funció de produir les cèl·lules de la sang al llarg de la vida. 

En vermell veiem la proteïna RhoA activa, i en gris, el nucli cel·lular. En les cèl·lules mare envellides, la RhoA està sobreactivada i provoca alteracions mecàniques en el nucli que en modifiquen la forma i el funcionament. 

 

Pablo, Carolina, per què és tan important aquesta alteració mecànica?

C: Perquè el nucli no és tan sols un contenidor de l’ADN. És un node central de senyals mecànics que regulen com funciona la cèl·lula. Quan això s’altera, la cèl·lula perd capacitat per funcionar correctament. En el nostre estudi demostrem que, reduint l’activitat de RhoA amb un inhibidor anomenat Rhosin, podem revertir aquestes alteracions mecàniques i rejovenir la funció de les cèl·lules mare hematopoètiques. 

Pablo (P): Aquest descobriment és especialment rellevant no sols perquè aporta més evidències sobre el paper del nucli cel·lular com a centre de senyalització de les forces mecàniques que regulen l’envelliment de les cèl·lules mare, sinó també perquè identifica una manera concreta de modular aquest procés i millorar la funció de cèl·lules envellides. 

 

Quines implicacions té aquest descobriment?

C: Les cèl·lules mare hematopoètiques són les responsables de generar totes les cèl·lules de la sang. El seu envelliment està relacionat amb malalties cardiovasculars, infeccions, leucèmies i amb menys capacitat de resposta del sistema immunitari. 

En rejovenir aquestes cèl·lules, aconseguim que tot el sistema hematopoètic torni a funcionar com en un organisme jove, cosa que obre la porta a millorar la salut de les persones grans i, potencialment, a augmentar l’esperança de vida, tal com ja s’apuntava en estudis previs del laboratori. 

 

No podem acabar aquesta entrevista sense plantejar una pregunta clau. Sira, creus que ciència i art estan més a prop del que pensem?

S: Sí. Tot i que sovint es presenten com a oposades, totes dues parteixen de la curiositat i de l’exploració del desconegut. Tant el científic com l’artista observen, formulen preguntes i experimenten. Canvien els llenguatges i els objectius, però totes dues comparteixen la mateixa base: la necessitat d’entendre, representar i donar sentit al món que ens envolta. 

 

Un nou mapa del que és viu

Aquest estudi no sols amplia el nostre coneixement sobre l’envelliment de les cèl·lules mare, sinó que també mostra que el seu funcionament depèn d’una arquitectura interna en ajust constant. Una topografia microscòpica feta de capes, tensions i equilibris. 

Des d’aquesta perspectiva, Topografia del que és viu funciona com una metàfora precisa: una manera de dir que la forma, l’estructura i la mecànica cel·lular condicionen la vida i la capacitat que té de regenerar-se.