Una malaltia rara és, per definició, la que afecta menys d’1 de cada 2.000 persones.

Per això se’n diuen rares. Tot i que, si considerem que n’hi ha 7.000 tipus diferents i afecten 300 milions de persones —una xifra similar a la població dels Estats Units—, potser no ho són tant.

Tenint en compte aquestes xifres, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va aprovar el 2025 per unanimitat dels seus 194 països una resolució històrica: un document que reconeix aquestes malalties com una prioritat de salut global i estableix un pla d’acció a 10 anys vista. L’objectiu? Incorporar-les a les agendes nacionals, augmentar la inversió en la seva investigació i impulsar l’intercanvi de dades entre països.

Si el poguéssim percebre, quin so tindria l’envelliment? Quines notes representarien el canvi de forma, d’estructura i de color que se succeeixen amb els anys? I, en sentit contrari, quins senyals emetria el nostre cos si fos capaç de revertir aquest procés?

Potser aquest so existeix, però simplement no el sabem sentir. Passa una cosa semblant en aquesta nova Instantània del mes. Com si es tractés d’una experiència de sinestèsia sensorial, la imatge científica que observem desperta sensacions aparentment inconnexes o fins i tot contradictòries: una quietud canviant o un silenci eixordador. I el descobriment que amaga no és menys desconcertant: revela un mecanisme clau implicat en l’envelliment —i la regeneració— de les cèl·lules mare hematopoètiques. 

Preguntem a les expertes, Guadalupe Sabio i Beatriz Cicuéndez: Podem afrontar la báscula desde la ciencia?

Comença un any i també nous —o renovats— propòsits. Descobrir un hobby nou? Apuntar-se al gimnàs? Començar una dieta i perdre pes? És habitual que la bàscula ocupi un lloc central en moltes d’aquestes llistes, com també en els titulars actuals. 

Ozempic, Mounjaro o Wegovy… La irrupció de nous fàrmacs que prometen una pèrdua de pes ràpida i gairebé miraculosa ha tornat a situar la bàscula al centre del debat social, des de la premsa fins a les xarxes i les converses diàries. Però, i si mirem més enllà de la xifra que apareix al visor i portem la pregunta al laboratori?

Cada cinc minuts es diagnostica un nou cas d’esclerosi múltiple al món. Aquesta malaltia afecta més de 2,8 milions de persones a escala global, 55.000 a Espanya. Acostuma a aparèixer entre els 20 i els 40 anys (és la segona causa de discapacitat entre els joves) i 3 de cada 4 persones que la pateixen són dones.

L’esclerosi múltiple és una malaltia neurodegenerativa d’origen autoimmune que afecta el cervell i la medul·la espinal. Es produeix quan el sistema immunitari ataca per error la capa protectora de les neurones (anomenada mielina) i els seus axons (la part que les connecta amb altres cèl·lules nervioses). Quan es danya aquesta cobertura aïllant i part de les neurones,

La meningitis és una malaltia infecciosa greu que inflama les membranes que protegeixen el cervell i la medul·la espinal, anomenades meninges. Detectar-la en estadis primerencs és essencial per evitar les seves formes més greus, que fins i tot poden portar a la mort. Tanmateix, el mètode diagnòstic actual —la punció lumbar— és invasiu i especialment complex en bebès, que acostumen a presentar símptomes molt inespecífics. A més, en països d’ingressos mitjans i baixos, les puncions lumbars per al diagnòstic de meningitis es duen a terme menys sovint que en països d’ingressos alts, ja que són proves costoses per a les quals cal especialització i recursos elevats. 

Hi ha alguna manera de millorar i facilitar el diagnòstic de meningitis?