Aigua amb llimona; xarrups de gingebre, cúrcuma i canyella; dieta mediterrània amb te matxa i kombutxa; rutines de son i exercici diari; dejuni intermitent; banys de gel; fins i tot dispositius de llum vermella o passejades amb els peus nus per reconnectar amb la terra.

Són només algunes de les estratègies antiinflamatòries d’una llarga llista que sembla que creix cada dia. Prometen allunyar-nos tant de malalties cardiovasculars, diabetis i càncer com de símptomes quotidians com el cansament, l’estrès o el malestar general. I és que, els últims anys, la inflamació ha transcendit el laboratori per instal·lar-se en la conversa pública com un dels conceptes més recurrents, i potser prometedors, en el debat sobre la salut.

Però, què en sabem de veritat? I, sobretot, què significa realment dir que alguna cosa és antiinflamatòria? Quina evidència científica fonamenta aquestes tècniques? Parlem amb Manuela Ferreira, investigadora especialitzada en l’impacte de la dieta en el sistema immunològic, per entendre el punt en què es troba la recerca científica, els mites que circulen i la manera com aquest concepte està transformant tant la investigació com la percepció social de la salut.

Una definició històrica

La paraula inflamació prové del verb llatí inflammare, que significa ‘encendre foc’. «La mateixa paraula és molt il·lustrativa», explica Manuela Ferreira, «ja que la inflamació acostuma a manifestar-se com a escalfor, enrogiment, inflor i dolor, gairebé com si el teixit s’estigués cremant».

Però a banda dels símptomes, la inflamació és, en essència, una resposta de defensa. «S’activa quan l’organisme detecta un perill: una infecció, una lesió o la presència de cèl·lules que han de ser controlades o eliminades pel sistema immunitari», assenyala Ferreira.

Manuela Ferreira

Depenent de la durada, trobem dos tipus de resposta: la inflamació aguda i la inflamació crònica. «La primera és una resposta ràpida i autolimitada», explica Ferreira. La causen ferides, aftes, infeccions, etc. «Apareix en qüestió de minuts o hores després de la detecció del perill i, un cop resolt el problema, s’apaga de manera progressiva».«La inflamació crònica és diferent», adverteix Ferreira. «En alguns casos pot ser gairebé silenciosa, com passa en certs contextos metabòlics (l’obesitat o la diabetis) o cardiovasculars, en els quals hi ha un estat persistent i de baixa intensitat que es pot mantenir durant anys sense mostrar símptomes evidents, però que amb el temps acaba danyant els teixits i provocant malalties. En altres situacions, però, la inflamació crònica és molt simptomàtica i afecta clarament la vida diària, com passa en malalties inflamatòries intestinals, incloent-hi la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa. A més, en alguns contextos, la inflamació crònica també pot afavorir el desenvolupament o la progressió de determinats tipus de càncer.

Per a un context contemporani

La nutrició és probablement un dels àmbits en què l’ús del concepte d’inflamació ha guanyat més força, tot i que no sempre ha anat acompanyat de l’evolució del seu coneixement des de la biologia. I té sentit, l’alimentació és una de les formes més directes en què l’entorn entra en contacte amb la nostra biologia i influeix en la nostra salut.

«L’escorbut és un clar exemple d’aquest fenomen», explica Manuela Ferreira. «Durant les antigues expedicions marítimes, els mariners van desenvolupar aquesta greu malaltia causada per la manca de vitamina C. Tot i que ja s’havia observat que els cítrics la podien prevenir i tractar, aquesta explicació nutricional va ser ignorada durant segles».

Més que preguntar-se si determinats aliments «inflamen» o «desinflamen» de manera directa, la investigació actual apunta a una pregunta més complexa. Al seu laboratori, l’equip de Ferreira estudia un cas concret d’aquest procés: el paper dels nutrients en el desenvolupament de les defenses intestinals durant la infància.

Mostra de teixit intestinal conservada en un tub d’assaig.

«Concretament, hem observat que aquestes cèl·lules necessiten “llegir” senyals derivats de la vitamina A, com l’àcid retinoic, per desenvolupar-se correctament i portar a terme la seva funció», explica. «Si aquests senyals no es detecten, les cèl·lules immunitàries no aconsegueixen establir-se bé a l’intestí i, com a conseqüència, aquest teixit pot quedar menys preparat per controlar infeccions de manera eficient».

En boca de tothom

Segons Ferreira, l’auge del terme té dues arrels complementàries: d’una banda, l’augment del coneixement científic sobre la importància de la immunologia en el cos, i d’altra banda, el poder de la inflamació com a imatge popular.

«És un procés de gran importància biològica; el risc és que la paraula esdevingui tan útil que es comenci a utilitzar com una etiqueta general per a qualsevol malestar o desequilibri, i, a partir d’aquí, com una cosa que sembla que tingui una solució ràpida i fins i tot comercial», adverteix. D’aquesta simplificació, en neixen alguns dels mites més estesos en aquest camp:

• La inflamació és sempre negativa i s’ha d’eliminar. «La inflamació és essencial per a la vida», recorda l’experta. «Ens permet combatre infeccions, reparar teixits i respondre a situacions de dany. El problema no és que existeixi, sinó que persisteixi o que s’activi en el context equivocat».

• Qualsevol símptoma és un senyal directe d’inflamació. «Símptomes com el cansament, les molèsties digestives o les irritacions cutànies poden implicar vies inflamatòries, però no sempre ni de la mateixa manera. Des del punt de vista científic, és fonamental entendre el teixit implicat, el desencadenant i la durada del procés».
• La inflamació es pot resoldre amb solucions úniques. «No hi ha un aliment (o superaliment), suplement o substància “detox” que per si sol l’elimini», afirma. «La dieta influeix. Però l’important és el conjunt, no els ingredients aïllats».

Per a la Manuela Ferreira, aquest és el repte principal de l’anomenada «era de la inflamació» en què vivim: conservar el valor d’un concepte que ha transformat la nostra comprensió de la salut sense convertir-lo en una explicació universal per a qualsevol malestar.

Més enllà de l’etiqueta

Si d’aquí a deu anys encara parlem de la inflamació, Ferreira espera que sigui fruit d’una comprensió més profunda del fenomen i no d’una preocupació creixent sobre la seva incidència. «M’agradaria que avancéssim cap a una etapa en què entenguéssim amb més profunditat que l’alimentació, el son, l’exercici, l’estrès, les infeccions, la contaminació i les condicions socials modelen el nostre sistema immunitari», explica.

En un moment en què les xarxes socials i la intel·ligència artificial poden oferir explicacions immediates per a fenòmens complexos, la investigadora creu que «això pot tenir efectes molt positius perquè apropa la ciència a més persones, però també pot afavorir una comprensió superficial de fenòmens complexos. Per això és important preservar el pensament crític: no tota explicació ràpida és una bona explicació ni tota solució immediata és una solució real».

«Ens calen preguntes millors, interpretacions rigoroses i una investigació capaç d’aprofundir en els mecanismes que hi ha al darrere dels processos biològics. La inflamació n’és un bon exemple».