Malaltia X.

Així va batejar el 2018 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) una patologia que, tot i que encara no es coneixia (i potser ni tan sols existia), podia causar una epidèmia o pandèmia greu en el futur.

Tan sols dos anys després, va arribar el que es podria considerar el primer exemple d’aquesta anomenada malaltia X: la COVID-19.

Des de llavors, el bombardeig constant de titulars sobre nous patògens, alertes sanitàries i brots (grip aviar, verola del mico, ebola, hantavirus…) ha tornat a alimentar la nostra por davant d’un dubte inevitable: «Som a les portes d’una nova pandèmia?», seguit d’un intent de pensament tranquil·litzador: «Però, després de tot el que hem après amb la COVID-19, segur que ara estem més ben preparats, oi? Potser fins i tot la podríem evitar?».

Durant molt de temps vam entendre les pandèmies com una part inevitable de la nostra història. Tanmateix, la ciència disposa avui d’eines sense precedents per anticipar, monitorar i contenir les malalties emergents abans que no es converteixin en amenaces globals. La pregunta ja no és només quina serà la pròxima pandèmia i com hi respondrem, sinó fins a quin punt ens hi podrem avançar.

Amb José Muñoz, investigador d’ISGlobal i cap del Servei de Salut Internacional de l’Hospital Clínic Barcelona, i el becari Gerardo Ceada, responsable del biobanc de zoorganoides de l’IRTA, explorarem com treballa avui la ciència per detectar riscos emergents i quin paper exerceixen la vigilància epidemiològica, la recerca biomèdica i l’enfocament d’una sola salut (One Health) en la prevenció de futures pandèmies. 

Més que una intuïció

La sensació que cada vegada apareixen més virus nous no és només una impressió. «En les tres últimes dècades han augmentat considerablement», explica José Muñoz. El virus del Zika, el MERS-CoV o la mateixa COVID-19 en són alguns dels exemples més recents.

Gerardo Ceada i el seu equip a Zoorganoids

Tanmateix, aquest increment té dues cares. «D’una banda, avui disposem de millors sistemes de vigilància epidemiològica i diagnòstic que ens permeten detectar brots que abans haurien passat desapercebuts. Però, d’altra banda, també assistim a un augment real dels salts de patògens entre espècies», afegeix Gerardo Ceada. «Aquests casos es coneixen com a zoonosi», precisa José Muñoz, «i s’estima que són responsables de l’entorn del 70 % de noves malalties que observem avui en dia». 

Amb el vent a favor

Que un virus s’arribi a convertir en un problema de salut pública molt poques vegades depèn de l’atzar. Darrere de la majoria de malalties emergents conflueixen factors ambientals, socials i demogràfics que creen l’escenari perfecte perquè un patogen salti d’una espècie a una altra i després trobi la manera de propagar-se.

«Coneixem força bé quins són els factors que afavoreixen l’aparició i l’expansió d’aquestes malalties, i se n’estan intensificant molts», assenyala Muñoz. «Un dels més importants és el canvi climàtic, que està modificant la distribució d’espècies capaces d’actuar com a reservoris o vectors de malalties. N’és un bon exemple el mosquit tigre, cada vegada més estès a Europa, capaç de transmetre virus com el dengue, el Zika o el chikungunya.»

S’hi sumen la desforestació, la urbanització i la mobilitat internacional creixent. «Cada vegada hi ha un contacte més estret entre les persones i la fauna salvatge, i alhora els desplaçaments faciliten que un brot local es pugui estendre ràpidament», explica Muñoz. L’epidèmia d’ebola del 2014 n’és una mostra: un brot que probablement va començar en una petita localitat de Guinea, quan un nen de dos anys va entrar en contacte amb ratpenats mentre jugava, es va acabar propagant fins a donar lloc a l’epidèmia més gran d’aquesta malaltia registrada fins ara.

José Muñoz

Finalment, altres factors com la pobresa, els conflictes armats, les migracions o la debilitat d’alguns sistemes sanitaris completen l’escenari. «En aquests contextos és més difícil detectar precoçment nous patògens i respondre-hi amb rapidesa, i això augmenta el risc que un brot local acabi adquirint una dimensió molt més gran», afegeix Muñoz.

Sempre un pas per davant

Durant dècades, els sistemes d’alerta epidemiològica s’han basat principalment en l’anomenada vigilància passiva: són els hospitals i centres de salut els qui notifiquen els casos quan ja han aparegut. «És un sistema que funciona, però a vegades els casos es detecten tard o no s’arriben a notificar adequadament», explica José Muñoz. «El repte ara consisteix a passar a una vigilància activa, és a dir, no esperar que un brot sigui evident, sinó buscar els primers senyals que indiquin que alguna cosa inusual està passant.

I és gràcies a la tecnologia que aquest canvi està sent possible: des dels algoritmes d’IA capaços d’analitzar milions de dades clíniques en temps real fins a l’anàlisi genòmica d’aigües residuals per detectar patògens abans que s’expandeixin, passant per la vigilància digital a partir de cerques a internet o converses a les xarxes socials i fins i tot l’ús d’imatges de satèl·lit per monitorar variables climàtiques relacionades amb determinades malalties. Aquests en són només alguns exemples.

«Estem en un moment apassionant», afirma Muñoz. «Equips multidisciplinaris treballen amb aquestes tecnologies per detectar esdeveniments de manera precoç i respondre-hi abans. Encara queda molt camí per recórrer, especialment per coordinar tots aquests sistemes, però avancem en la direcció correcta.»

La importància de la prevenció

Aquest canvi de paradigma ja està donant lloc a noves eines concretes capaces d’avançar-se al risc.

N’és una Famba, una plataforma desenvolupada per l’equip de José Muñoz que utilitza intel·ligència artificial per integrar informació epidemiològica, climàtica i de mobilitat amb l’objectiu de predir el risc de malalties infeccioses.

Aplicació Famba

La plataforma ofereix recomanacions personalitzades als viatgers internacionals —per exemple, amb una estimació del risc real de contraure dengue en funció de la destinació, l’època de l’any o les condicions ambientals—, però també funciona com un sistema de vigilància col·lectiva. Identificar quines situacions són habituals a cada regió i detectar desviacions permet accelerar la resposta sanitària.

Una altra manera d’avançar-se a una pandèmia consisteix a estudiar els virus abans fins i tot que trobin un nou hoste. Aquest és l’objectiu de Zoorganoids™, el biobanc d’organoides animals de l’IRTA, on treballa Gerardo Ceada. Gràcies a organoides cultivats a partir de cèl·lules mare de més de 40 espècies animals, l’equip pot analitzar com interactuen els virus amb diferents hostes sense necessitat d’experimentar amb animals vius.

Esquerra: Organoides pulmonars de porc infectats amb el virus de la grip A porcina (H1N1). Citoesquelet en blanc, nuclis en cian i virus en magenta. Dreta: Tanc de nitrogen amb mostres d’organoides.

«Podem infectar organoides de nombroses espècies amb un mateix patogen per identificar quins animals podrien ser susceptibles de desenvolupar la infecció fins i tot abans que tingui lloc a la natura», explica Gerardo Ceada.

Tot i que utilitzen estratègies molt diferents, projectes com Famba i Zoorganoids™ comparteixen una mateixa idea: l’enfocament “One Health”, segons el qual la salut humana no es pot entendre de manera aïllada. 

«Durant dècades, la salut humana, la salut animal i el medi ambient es van estudiar per separat. Avui sabem que formen part del mateix sistema», explica Muñoz.

Un futur prevenible

Probablement no podrem impedir que apareguin nous virus. Mentre hi hagi patògens capaços de saltar entre espècies, continuaran sorgint malalties emergents. Però això no significa que estiguem condemnats a repetir una crisi com la de la COVID-19.

«Les pandèmies no són totalment evitables, però sí que són cada vegada més prevenibles i controlables», resumeix Ceada. La clau és detectar les amenaces tan aviat com sigui possible, entendre millor com evolucionen els patògens i actuar de manera ràpida i coordinada abans que un brot local es converteixi en un problema global. 

I és que la possibilitat d’una «malaltia X» sempre continuarà existint en algun lloc del planeta. I, tot i que l’objectiu serà sempre erradicar-la, és possible que això no sempre sigui factible. El que sí que podem fer és estar preparats per identificar-la a temps. Com apunta José Muñoz, «si assolim la detecció precoç de la malaltia i una resposta ràpida i coordinada, ja haurem aconseguit molt. Aquesta és la meta actual».