Cada dia prenem centenars de decisions: escollir un camí, aturar-nos davant d’un senyal, confiar en algú o no… I el més curiós és que moltes les prenem fins i tot abans de ser-ne conscients. Com si el nostre cervell tingués un «pilot automàtic» que ens permet actuar amb rapidesa i guia les nostres eleccions de manera gairebé imperceptible. Però, sabem com funciona i per què decideix el que decideix? Som realment lliures o en som dependents»?

Darrere de cada decisió s’hi amaguen processos invisibles i complexos que investigadors com Joseph Paton, director del Programa de Neurociència Champalimaud i investigador principal de la Fundació Champalimaud a Lisboa, intenten desxifrar a través de la neurobiologia del comportament: circuits neuronals que avaluen recompenses ,

Una malaltia rara és, per definició, la que afecta menys d’1 de cada 2.000 persones.

Per això se’n diuen rares. Tot i que, si considerem que n’hi ha 7.000 tipus diferents i afecten 300 milions de persones —una xifra similar a la població dels Estats Units—, potser no ho són tant.

Tenint en compte aquestes xifres, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va aprovar el 2025 per unanimitat dels seus 194 països una resolució històrica: un document que reconeix aquestes malalties com una prioritat de salut global i estableix un pla d’acció a 10 anys vista. L’objectiu? Incorporar-les a les agendes nacionals, augmentar la inversió en la seva investigació i impulsar l’intercanvi de dades entre països.

Tot avenç comença amb una pregunta. Els metges de la Grècia clàssica es preguntaven què era aquell teixit anòmal que creixia sense control i afectava la salut dels seus pacients. L’anomenaven karkinos (‘cranc’) perquè era dur i s’assemblava a aquest animal. D’aquest terme deriva la paraula que avui encara fem servir. 

2.400 anys més tard, sabem que hi ha més de 200 tipus de càncer. El càncer no és una sola malaltia, sinó moltes, i necessita moltes preguntes. En aquest article recollim alguns dels dubtes que ens ha enviat la nostra comunitat i els abordem juntament amb dues expertes en clínica i investigació.

Elisa Espinet,

Si el poguéssim percebre, quin so tindria l’envelliment? Quines notes representarien el canvi de forma, d’estructura i de color que se succeeixen amb els anys? I, en sentit contrari, quins senyals emetria el nostre cos si fos capaç de revertir aquest procés?

Potser aquest so existeix, però simplement no el sabem sentir. Passa una cosa semblant en aquesta nova Instantània del mes. Com si es tractés d’una experiència de sinestèsia sensorial, la imatge científica que observem desperta sensacions aparentment inconnexes o fins i tot contradictòries: una quietud canviant o un silenci eixordador. I el descobriment que amaga no és menys desconcertant: revela un mecanisme clau implicat en l’envelliment —i la regeneració— de les cèl·lules mare hematopoètiques. 

Preguntem a les expertes, Guadalupe Sabio i Beatriz Cicuéndez: Podem afrontar la báscula desde la ciencia?

Comença un any i també nous —o renovats— propòsits. Descobrir un hobby nou? Apuntar-se al gimnàs? Començar una dieta i perdre pes? És habitual que la bàscula ocupi un lloc central en moltes d’aquestes llistes, com també en els titulars actuals. 

Ozempic, Mounjaro o Wegovy… La irrupció de nous fàrmacs que prometen una pèrdua de pes ràpida i gairebé miraculosa ha tornat a situar la bàscula al centre del debat social, des de la premsa fins a les xarxes i les converses diàries. Però, i si mirem més enllà de la xifra que apareix al visor i portem la pregunta al laboratori?