El part i les primeres hores de vida del nounat representen un període considerat de risc. Factors com el naixement prematur, la disminució de l’aportació sanguínia durant el part o l’adquisició d’infeccions poden desencadenar lesions cerebrals, amb conseqüències que poden derivar en diferents graus de discapacitat. La detecció primerenca d’aquestes afeccions resulta fonamental per implementar teràpies adequades que permetin mitigar els efectes adversos i millorar el pronòstic a llarg termini.

En aquesta edició de News from the lab, els investigadors Albert Fabregat, de la Universitat Rovira i Virgili (URV), i Vicenç Pascual, de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili, ens presenten un dispositiu que estan desenvolupat amb el suport del programa CaixaImpulse Innovació i que permet la detecció precoç de problemes neurològics potencials en nadons. 

Les últimes dècades s’han aconseguit avenços importants en el diagnòstic i tractament de diversos tipus de càncer, però el maneig clínic dels pacients amb càncer de bufeta pràcticament no canviat durant els últims 40 anys.

El càncer de bufeta és un dels 10 més comuns al món i el cinquè més freqüent a Espanya. És molt més freqüent en els homes que en les dones i està molt lligat al tabaquisme.

Detectar-lo en les etapes inicials és crucial per millorar el pronòstic dels pacients. Aquest tipus de tumors es desenvolupen a l’uroteli, la capa de cèl·lules que recobreix l’interior de la bufeta, i es divideixen en dos tipus: superficials o invasius.

El flux sanguini és essencial per subministrar oxigen i glucosa al cervell, i s’ha de mantenir dins dels nivells normals per garantir la salut i el bon funcionament d’aquest òrgan. En malalties neurològiques com l’Alzheimer es pot veure compromès. Per això, mesurar aquests canvis abans que apareguin els primers símptomes de la malaltia és crucial per poder desenvolupar estratègies de seguiment i prevenció més efectives.

Fins ara, la tècnica arterial spin labeling (ASL) ha estat l’eina principal per mesurar el flux sanguini cerebral. No obstant això, l’ASL té limitacions i no és capaç de detectar alteracions subtils en les etapes inicials de la malaltia.

I si poguéssim millorar la sensibilitat d’aquesta tècnica i saber què passa en les etapes asimptomàtiques?

Tothom ha sentit dolor alguna vegada. La falta de son, l’estrès, una menja feixuga o una mala postura poden desencadenar molèsties que generalment desapareixen al cap de poques hores. Tot i així, una part significativa de la població experimenta un dolor que va més enllà de la transitorietat: el dolor crònic. A diferència del dolor agut, el dolor crònic persisteix durant setmanes, mesos i fins i tot anys, i afecta la salut mental, les relacions personals i la qualitat de vida de les persones que en tenen. Actualment, a Espanya 1 de cada 4 persones pateix dolor crònic.

Però, què en sabem realment del dolor? Afecta a tothom de la mateixa manera?

En què es basen els metges per proposar un tractament contra el càncer o un altre? Com determinen quin és el més adequat per a cada pacient? 

Per avaluar com responen els pacients a les teràpies, els experts fan servir de manera estandarditzada els criteris RECIST (Response Evaluation Criteria in Solid Tumors). Aquest mètode permet avaluar si els tumors es redueixen, estan igual o creixen, utilitzant proves d’imatge com la tomografia computada (TC). Tot i que l’aplicació d’aquests criteris ha millorat les taxes de supervivència en oncologia i és molt útil per estudiar la resposta de tumors sòlids, no permet avaluar adequadament la resposta en pacients amb metàstasi en certes localitzacions,