Molt bona part de les cèl·lules vives del teu cos, potser fins i tot la majoria, no et pertanyen gens ni mica. Estudis recents xifren en gairebé 40 bilions els organismes unicel·lulars que ens habiten dins –principalment bacteris, però també argues, fongs, virus i altres microbis.

Anomenats col·lectivament el microbioma humà, la creixent evidència científica indica que molts d’aquests microorganismes, que han evolucionat amb nosaltres durant milions d’anys, duen a terme funcions essencials per a la nostra supervivència fins al punt que se’ls ha denominat l’últim òrgan humà. 

Tanmateix, sabem poques coses sobre la seva biodiversitat i el paper que ocupen a la nostra salut.

El diagnòstic d’esclerosi lateral amiotròfica, o ELA, sovint empeny els pacients i les seves famílies a un remolí emocional tan intens com exasperant. Davant la notícia d’una malaltia que afecta les neurones motores, incurable i amb una esperança de vida d’uns 3-5 anys, han d’afrontar també els reptes que provoca una paràlisi progressiva i profundament incapacitant sense els recursos suficients i el coneixement professional i social necessaris.

D’aquesta malaltia neurodegenerativa –la tercera en nombre de casos després de la malaltia d’Alzheimer i el Parkinson– es diagnostica cada dia a 3 persones a Espanya. Però, com en el cas d’altres malalties minoritàries, l’ELA durant un temps va ser –i en gran part encara és– una gran desconeguda.

El 1966, la pel·lícula Viatge fantàstic descrivia un viatge a l’interior del cos humà amb un submarí tripulat que, després de ser miniaturitzat, entra dins del torrent sanguini del científic Jan Benes per arribar al cervell i treure’l del coma. La innovació tecnològica que imaginava el film va calar tant que va inspirar una novel·la d’Isaac Asimov i una pintura de Salvador Dalí, totes dues amb el mateix nom.

Tanmateix, mig segle més tard, aquests viatges al·lucinants han deixat enrere el món de la ciència ficció i el surrealisme per passar a liderar recerques que contenen nous tractaments amb els quals provar de reproduir la manera com actuen els gens i les proteïnes,

Anopheles, poques vegades un ésser tan diminut ha causat tanta malaltia i mort al llarg de la història de la humanitat. Segons la seva etimologia grega, inútil o nociu. Certament un nom apropiat per a aquests mosquits, més enllà de la incomoditat de la seva picada, ja que només el 10% de les espècies causen més de 200 milions de contagis i 400.000 morts de malària cada any, sent els nens menors de 5 anys i les dones  embarassades dels països d’Àfrica subsahariana els més castigats.

Per això, en 1955, les Nacions Unides va llançar un primer intent d’erradicar aquesta malaltia. Seixanta anys després seguim sense aconseguir aquest objectiu.

Ja fa molt de temps que malalties com ara la pesta negra –la pandèmia medieval que es va cobrar amb més de 30 milions de vides a Europa– s’associaven al contagi a través dels denominats miasmes o aire dolent. Des de mitjans del segle xix, el progressiu descobriment del paper que desenvolupen els microorganismes en un gran nombre de malalties va desfermar una lluita sense quarter contra aquests patògens. I avui en dia continuem aprenent d’ells, per bé que per la idiosincràsia que presenten encara constitueixen un dels grans reptes per a la salut global.

Al segle xxi, els patògens –com són els virus i els bacteris– formen part del nostre argot diari,