Cada dia prenem centenars de decisions: escollir un camí, aturar-nos davant d’un senyal, confiar en algú o no… I el més curiós és que moltes les prenem fins i tot abans de ser-ne conscients. Com si el nostre cervell tingués un «pilot automàtic» que ens permet actuar amb rapidesa i guia les nostres eleccions de manera gairebé imperceptible. Però, sabem com funciona i per què decideix el que decideix? Som realment lliures o en som dependents»?

Darrere de cada decisió s’hi amaguen processos invisibles i complexos que investigadors com Joseph Paton, director del Programa de Neurociència Champalimaud i investigador principal de la Fundació Champalimaud a Lisboa, intenten desxifrar a través de la neurobiologia del comportament: circuits neuronals que avaluen recompenses , anticipen conseqüències i ajusten la nostra resposta de manera gairebé automàtica.

Al mateix temps, experts en psicologia del comportament, com la becària Paula Barea, psicòloga especialitzada en ciències cognitives de la Universidad de Sevilla, analitzen com l’experiència, l’entorn i l’aprenentatge van modelant les nostres eleccions.

Avui conversem amb tots dos per veure què s’amaga rere les nostres eleccions i de quina manera el coneixement actual sobre com decidim ens diu molt sobre el nostre passat, el nostre present i el nostre futur. Decidim realment per voluntat pròpia o el nostre cervell ja ha decidit abans que ens n’adonem?

Comencem amb la pregunta que potser més òbvia, però també més difícil: qui decideix dins del nostre cervell?

«Imagina que has d’escollir entre un tros de pastís de formatge i una poma com a postres, o bé entre relaxar-te veient una sèrie i sortir a córrer. En les dues situacions, tens una opció que et donarà un plaer més immediat, però a la llarga té més costos, i una opció que potser et ve menys de gust, però que saps que serà més satisfactòria a la llarga. Quan intentes decidir què faràs, hi ha circuits neuronals i diferents àrees dins del teu cervell que estan intervenint per mesurar el cost-benefici de cada opció», ens explica en Joseph, que aclareix: «Per exemple, el valor hedonístic instantani que et dona el gust dolç del pastís de formatge viu en un espai diferent del cervell que el valor de la satisfacció de menjar-te una poma i sentir que cuides millor la teva salut futura».

El Joseph ens explica que, en certa manera, «el cervell opera jeràrquicament, analitzant aquesta informació en múltiples escales temporals i nivells d’abstracció, tot i que també ho fa en paral·lel. Així que hi ha molts circuits actius a la vegada lluitant per controlar la teva conducta, la teva decisió final».

Joseph Paton

Que guanyin uns valors o uns altres, amb recompenses més o menys immediates, depèn de molts factors, de cada persona, de cada moment. En tot cas, són decisions que es prenen molt ràpidament, a vegades sense que ni tan sols tinguem la sensació que hàgim decidit.

Però, per què funciona així el nostre cervell? Per què tenim aquesta tendència a decidir sense adonar-nos-en? La Paula ens explica que ja naixem amb aquesta capacitat. «Els primats, tant els humans com els no humans, hem evolucionat per desenvolupar aquests sistemes de decisió ràpids i automàtics que permeten augmentar la probabilitat d’escollir l’alternativa més beneficiosa. Minimitzen riscos potencialment letals i maximitzen recompenses rellevants per a la supervivència».

Tant el Joseph com la Paula parlen de recompenses. Decidim inconscientment quines recompenses ens són més valuoses? El Joseph afirma que, en l’aspecte neurobiològic, els sistemes de recompensa —en concret, a través de l’alliberament del neurotransmissor dopamina— són components fonamentals, però tenen un paper més complex del que la gent creu. «En la cultura popular, hi ha la idea que la dopamina és un senyal cerebral que indica plaer. Tanmateix, les neurones dopaminèrgiques, les que alliberen la dopamina, indiquen sobretot quan el nostre cervell prediu que arribarà una determinada recompensa i en realitat no és així. Aquests errors de predicció, sigui perquè la recompensa és més gran que l’esperada, sigui perquè la recompensa és més petita, són la base de l’aprenentatge per reforç. Permeten recalibrar les nostres expectatives sobre la quantitat de plaer que obtindrem en un determinat moment o davant d’un estímul. A través de la dopamina i gràcies a la plasticitat cerebral, podem recollir informació sobre el que vivim i saber allò que ens ha donat bones recompenses i allò que no. En això consisteix la intuïció». El que vivim com un pressentiment, per tant, són en realitat capes de coneixement passat que hem acumulat inconscientment i que ens proveeixen un mapa mental del que és bo per a nosaltres i del que no ho és. «Els algoritmes computacionals que hi ha al cor de la majoria de models d’intel·ligència artificial es basen en aquest tipus d’errors de predicció per aprendre a conduir-se de manera apropiada en entorns complexos, i hi ha molta evidència que el nostre cervell també utilitza algoritmes similars», afegeix el Joseph.

Aquests mecanismes neuronals ens venen de sèrie, quan naixem ja els tenim i l’experiència personal configura la forma en què es desenvolupen. La Paula ens ho explica: «Un exemple és quan en un context social decidim intervenir en una conversa i fer algun comentari. Tot i que tinguem la sensació que hem volgut començar a parlar espontàniament, aquesta conducta està modelada per anys d’aprenentatge en contextos socials. Hem après a captar quan és apropiat agafar el torn de paraula i quina mena d’aportació és pertinent en cada context. No ens cal ser conscients de les experiències passades en les quals potser vam interrompre massa aviat o vam parlar massa per afegir aquest aprenentatge al nostre repertori conductual i iniciar-lo automàticament en el context adequat. L’experiència i l’aprenentatge previ que hem adquirit al llarg de la vida formen esquemes cognitius sobre la base dels quals operem en el món, i aquests ens permeten reconèixer patrons de manera implícita. Quan ens enfrontem a diverses alternatives, s’activen processos automàtics basats en aquests esquemes que ens permeten resoldre el problema i prendre una decisió».

Paula Barea

Però també hi ha decisions que s’han après fins i tot abans de néixer. Tenim un coneixement ancestral que hem heretat dels nostres avantpassats, fins i tot d’avantpassats no humans: els biaixos cognitius, mecanismes automàtics que hem adquirit evolutivament per resoldre problemes de manera automàtica. La Paula ens ho explica una mica millor: «No seria eficient destinar els nostres limitats recursos a cadascuna de les decisions que hem de prendre, i els biaixos cognitius ens ajuden a decidir», ens diu la Paula. «N’és un exemple l’“efecte d’enquadrament”. Les persones poden tenir opinions favorables sobre un tractament mèdic quan s’indica que salva el 90 % de les vides, mentre que poden tenir opinions molt negatives sobre un tractament que perd el 10 % dels pacients. En realitat, els dos tractaments són exactament iguals. Però segons com es presenta la mateixa informació, tot i que el resultat objectiu i totes les dades siguin idèntiques, les persones emeten judicis diferents. Això també passa en primats no humans. En un estudi, un grup de caputxins bruns (Cebus apella) preferien rebre sempre un tros de poma i a vegades guanyar-ne un d’addicional extra que no pas rebre sempre dos trossos de poma i perdre’n a vegades un. El resultat, la quantitat final, era la mateixa en totes dues opcions».

La Paula ens explica que «tot i que els humans, en teoria, podem raonar i adonar-nos de l’error perquè tenim el llenguatge i el pensament abstracte i simbòlic, aquest sistema de presa de decisions més sofisticat i conscient no substitueix el sistema automàtic; tots dos sistemes treballen paral·lelament i predomina l’un o l’altre depenent de les demandes del context».

Llavors, podríem dir que hi ha diferents tipus de decisions? Decisions més automàtiques, basades en el nostre passat evolutiu; d’altres, també automàtiques, però basades en el nostre aprenentatge a través d’experiències passades, i encara d’altres no automàtiques, més racionals i conscients, en les quals ens prenem el nostre temps? Cadascuna està controlada per diferents circuits neuronals?

«Les decisions formen part d’un espectre i, de fet, en diversos àmbits de la neurobiologia, el concepte decisió pot ser tractat de manera diferent», ens explica el Joseph. «Per exemple, un científic cognitiu et pot dir que les decisions requereixen una inspecció prèvia de diferents opcions i una deliberació que porta a una elecció, la qual cosa estaria relacionada amb les decisions que es prenen en circuits d’alt nivell, que són a l’escorça prefrontal i altres àrees corticals molt sofisticades i lligades a funcions executives i complexes. Però també hi ha altres decisions, les que es prenen inconscientment i tenen a veure amb les nostres conductes habituals, quotidianes, que es processen en circuits de més baix nivell, en zones subcorticals. I finalment, altres investigadors consideraran que, quan la teva espina dorsal “escull” activar el teu múscul quàdriceps perquè el teu metge et pica el genoll amb un martell de reflexos, aquí hi ha una decisió encara que sigui molt automatitzada».

I les emocions? També influeixen en la forma en què decidim? La Paula ens contesta amb rotunditat: «Sí, profundament. Des d’un punt de vista analític, l’objectiu sempre és escollir l’opció amb el valor de recompensa més alt i les emocions esbiaixen —és a dir, augmenten o disminueixen— la nostra percepció d’aquests valors. Per exemple, els pacients amb dany neurològic que afecta el processament de les emocions prenen decisions més arriscades, possiblement perquè no experimenten de manera usual la por de les conseqüències negatives». Llavors, el dany cerebral també pot influir en com decidim? El Joseph ens ho explica: «Sí, diferents disfuncions neurològiques poden conduir a una presa de decisions anòmala: des de dèficits de percepció fins a dèficits emocionals o problemes amb el processament de les recompenses i problemes amb el control dels impulsos. Tot això condueix a no decidir de manera adequada. Com més bé coneguem, en detall, com funciona el procés de decisió cerebral, millors opcions tindrem per ajudar aquests pacients». 

Les persones podem modificar els nostres patrons automàtics de decisió per portar a terme eleccions més conscients? «Sí, fins a cert punt, mitjançant estratègies com la reestructuració cognitiva, que permet substituir esquemes previs per d’altres de més adaptatius quan els biaixos o les emocions juguen en contra nostre. A més, és possible fer servir el control executiu per utilitzar el sistema de decisió explícit i deliberat en contextos en què abans hauríem respost de manera automàtica. De totes maneres, el nostre sistema automàtic de presa de decisions ha evolucionat per permetre’ns resoldre problemes de manera ràpida i efectiva. Així que, en general, hem de saber que són una eina evolutivament valuosa en un món complex», conclou la Paula.