La ciència té un deute pendent amb les dones. Tot i que cada vegada s’aposti més per polítiques adreçades cap a la igualtat i la inclusió, encara queda molt per recórrer. Hem volgut aprofitar una activitat que organitza CaixaForum Madrid amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència per parlar amb dues de les seves participants. 

Isabel Dorado, de la Universitat Politècnica de Madrid, treballa per predir l’impacte del canvi climàtic sobre els boscos i ho fa amb el suport d’una beca de postdoctorat Junior Leader. Helena Domínguez és arqueòloga i va tenir el suport d’una beca de postgrau a Amèrica del Nord de “la Caixa” per a la seva estada de recerca a la University of Pennsylvania. Actualment és professora associada de l’Área de Historia Antigua de la Universidad Rey Juan Carlos  i és doctoranda a la Universidad Complutense de Madrid. Ambdues reflexionen sobre la seva experiència personal en un àmbit on la presència femenina és especialment escassa: el treball de camp. A més, Debra Joy Pérez, experta en polítiques que promouen la integració de diversos col·lectius en la recerca científica, ens aporta la seva visió sobre el futur de les dones i la ciència.

El fet de ser dones ha estat un obstacle per a la vostra carrera a la ciència?

ISABEL: L’àmbit en què jo estudio, l’ecologia forestal, està dominat per enginyers de muntanyes, que solen ser homes. Cal fer un treball de camp que és dur. Al principi, durant bastants anys, em desplaçaven, i només podia prendre notes. No em deixaven fer el treball físic. Però, a mesura que avances en la carrera, pots lluitar perquè això no sigui així. Ara organitzo les meves pròpies campanyes. Ja no estic subjugada a la voluntat d’un cap que decideix si puc mostrejar o no. Sí que és cert que cada vegada hi ha més dones que agafen el lideratge en aquestes campanyes. Però les situacions que es donen quan comences, quan ets més jove, crec que no han canviat gaire.

HELENA: A mi em va passar el mateix que a tu a les excavacions. No és tan romàntic com a les pel·lícules d’Indiana Jones. Quan es tracta de fer treball físic, com treure terra i embrutar-se les ungles, hi ha inconvenients perquè ho faci una dona. Almenys és el que passava quan jo estudiava.

ISABEL: Em sorprèn que els rols de gènere encara estiguin tan patents: les dones recollint fulles per fer anàlisis genètiques i els homes barrinant roures.

Posar fi al sostre de vidre és només qüestió d’anys o cal fer encara més esforços en polítiques d’igualtat de gènere?

ISABEL: Penso que, fins ara, s’han pres mesures fonamentalment cosmètiques per desviar l’atenció de la discriminació de base que hi ha. No n’hi ha prou. Per promoure un canvi que ens permeti a les dones accedir a llocs de responsabilitat en igualtat de condicions no es pot fer renovació de façana, s’ha de tirar a terra l’edifici i construir-lo de nou. Per trencar el sostre de vidre, s’han de canviar els fonaments.

HELENA: Des de l’àmbit públic, legalment els drets són els mateixos per a tots dos gèneres, sí, però moltes vegades hi ha cert amiguisme. I en l’àmbit privat, estic d’acord en el que dius. Aquí sí que cal una legislació més forta.

Hi ha cap pràctica o política que considereu que es podria implementar i que encara ningú no s’ha plantejat mai?

ISABEL: Hi ha moltíssimes coses que podrien fer-se. Per exemple, una cosa que he plantejat a la meva universitat és que s’haurien de fer cursos d’igualtat i integració obligatoris per al personal docent investigador. És l’única manera de començar a trencar aquest biaix involuntari que tenen molts investigadors. Sé que és una mesura molt polèmica, perquè, d’alguna manera, sembla que pretenguis alliçonar com si fossin nens, però cal forçar una mica la màquina. I potser això podria accelerar el procés. A partir d’aquí, cal avançar una mica. El sistema de quotes està molt bé, ha funcionat durant un temps, però no podem maquillar la situació dient: “bé, com que exigim que hi hagi un 40 % de dones i complim amb això, doncs ja està, ja no hi ha discriminació”. S’han d’adoptar mesures molt més estrictes, més basades en la meritocràcia i menys basades en el nepotisme, que és el que hi sol haver.

HELENA: A més, les mesures de conciliació laboral i familiar haurien de continuar. S’hauria d’arribar a la paritat, a la veritable igualtat. D’aquesta manera, es podria neutralitzar el pretext de les empreses per contractar homes en base a la productivitat. En el tema de l’educació, penso que s’haurien d’implementar pràctiques que van molt més enllà de la universitat. S’hauria de començar des de la infància.

Quin consell de valor us agradaria transmetre a les nenes que es vulguin dedicar a la ciència?

ISABEL: Fa poc me’n van donar un que vaig posar en pràctica i no m’ha anat gens malament. Una investigadora que va haver de lluitar molt per ser on és em va dir que no havia de confiar cegament en una única persona. En un moment donat, es pot deixar endur per un biaix de gènere i fallar-te. Em va dir que havia de desenvolupar els meus propis recursos i trobar-hi suport. Si estableixes la teva xarxa de contactes, teixeixes la teva xarxa de suport, amb això sí que hi pots comptar.

HELENA: A una nena que es vol dedicar a la ciència, el primer que cal dir-li és que estudiï el que vulgui. Jo tenia molts professors de ciències a batxillerat que em deien: fes ciències, que al final t’anirà millor. Però a mi m’agradava l’arqueologia i, al final, vaig anar trobant oportunitats. D’altra banda, de vegades tenim la tendència –i a Espanya això passa molt– d’infravalorar-nos. Si tu no dones valor al que fas, al que et mereixes, ningú n’hi donarà. Has de ser conscient del que vals.

La posada en valor de les persones, precisament, és una de les reivindicacions de Debra Joy Pérez, vicepresidenta sènior de Cultura Organitzativa, Inclusió i Equitat de la Simmons University i experta en polítiques per a la integració activa de col·lectius històricament discriminats dins de la recerca científica. Li vam preguntar sobre els reptes més importants als quals s’enfronta la comunitat a l’hora d’incorporar l’equitat en qüestió de gènere.

Com podem fer que la ciència sigui més accessible a les dones?

No es tracta només d’accedir a la ciència; ha de canviar tota la cultura de la ciència, que és una cosa molt més àmplia. Sabem que els laboratoris continuen sent predominantment masculins. Queda molt camí per recórrer en l’àmbit cultural. Hi ha moltes evidències que indiquen que el fet de tenir equips amb un equilibri entre gèneres fa que la ciència que es faci sigui molt millor. De fet, no pots dir que la teva recerca és d’excel·lència si no tens totes les veus representades sobre la taula.

La diversitat és un valor per si mateix.

Aquestes veus han d’estar, a més, representades a totes les etapes de la recerca: en el disseny dels experiments, en la implementació, en l’anàlisi i en la interpretació de resultats. La innovació, el lideratge, la creativitat… tot això ve de l’equitat. Sense equitat, és impossible que una recerca assoleixi l’excel·lència.

Fem prou per aconseguir aquesta equitat?

Hi ha moltes organitzacions que donen suport a les nenes que es volen dedicar a la ciència. El millor que podem fer és oferir-los suport, animar-les, perquè facin experiments a casa, perquè es preocupin per com és el món que les envolta… qualsevol cosa pot servir. Perquè elles són i seran el futur.