Ets en un museu. Passes per davant de desenes de quadres, fins que un —no saps ben bé per què— fa que t’aturis. No és només el que hi veus, és el que et fa sentir.

Ara imagina’t una altra escena. Un laboratori i, al microscopi, una imatge: cèl·lules tenyides de colors impossibles, formes que semblen paisatges abstractes. No ets al Prado, però alguna cosa d’aquesta imatge t’atrapa, una imatge que, a més, pot ser la clau d’un nou descobriment científic.

Mentre que un investigador crea coneixement, un artista desperta emocions. Però les barreres no sempre són tan clares.

Avui parlem amb Eloísa Herrera, investigadora CaixaResearch i professora de recerca del CSIC a l’Instituto de Neurociencias CSIC-UMH, i Marta Velasco Velasco, becària de la Fundació ”la Caixa”, artista plàstica i exhibition producer, per descobrir com una imatge científica pot ser al mateix temps una pista para entendre el desenvolupament del nostre organisme i una font d’inspiració visual. Comencem amb la Marta.

Com a artista, què et transmet aquesta imatge?

M: El pas del temps de manera incessant, des de minúscul fins a superfícies materials enormes i mil·lenàries. De fet, si hagués de posar un títol a aquesta imatge, el primer que em ve al cap és «Des del minúscul».

Et recorda l’obra d’algun artista?

M: La relació entre les formes en moviment i el color que es fuga em recorden l’obra de Helen Frankenthaler. Si penso més en textura, cossos que regalimen i contrast de color fugaç, em recorda la pintura de Tracey Emin.

Marta Velasco Velasco, becària de la Fundació ”la Caixa”, artista plàstica i exhibition producer.

En realitat no es tractaria d’una pintura, som davant la imatge d’un microscopi. Eloísa, què hi veiem realment?

E: Observem com, durant el desenvolupament embrionari, unes cèl·lules anomenades cèl·lules de la cresta neural, que pots veure marcades en verd a la imatge, viatgen a diferents llocs de l’embrió, on formaran, entre altres coses, les estructures de la cara.

Observant la imatge és difícil imaginar què hi ha al darrere. Ens pots explicar què heu descobert? 

E: Hem descobert que dues proteïnes, anomenades ARID1A i ZIC2, ajuden que aquestes cèl·lules es posin en marxa i comencin el seu viatge.

I si aquestes proteïnes no actuessin, què passaria?

E: Aleshores les cèl·lules no rebrien el senyal adequat per moure’s. Això pot provocar malformacions craniofacials, com les que s’observen en persones amb la síndrome de Coffin-Siris. Aquesta síndrome, que afecta menys de 200 persones al món, és un trastorn genètic rar que causa problemes a les extremitats, retard intel·lectual i malformacions craniofacials. 

Quin impacte pot tenir aquest descobriment en l’àmbit de la salut?

E: És un pas molt important per comprendre com es formen les estructures de la cara durant el desenvolupament i què falla en certes malalties genètiques. Estem obrint la porta a futures teràpies que puguin corregir o fins i tot prevenir els defectes del desenvolupament craniofacial.

Eloísa Herrera, investigadora CaixaResearch i professora de recerca del CSIC a l’Instituto de Neurociencias CSIC-UMH.

Acabem l’entrevista preguntant:

Quin vincle creieu que existeix entre l’art i la ciència?

M: Són dues disciplines que es nodreixen entre elles, que comparteixen la necessitat d’imaginar i investigar, i que s’entrellacen en direccions diferents. Moltes artistes han pres com a temes de la seva obra els descobriments científics del seu temps. I d’altres han aplicat innovacions tecnològiques, materials i mètodes de producció al medi de l’obra. 

A més, és fàcil trobar persones dedicades a la ciència amb un profund interès per algun art o que fan servir el dibuix per pensar i desenvolupar idees científiques. N’és un exemple ben clar l’artista indígena de l’Amazones Abel Rodríguez. L’obra d’aquest colombià ha servit de font per a estudis botànics i, alhora, el traç dels seus dibuixos conté alguna cosa íntima sobre la seva visió de la selva.

E: Per a mi, el vincle principal entre l’art i la ciència és la creativitat. Tot i que sovint es consideren disciplines diferents, ambdues neixen del mateix impuls: explorar allò desconegut. En l’art s’imagina allò que encara no existeix; es creen mons, formes i emocions noves. En ciència també imaginem, però en el nostre cas, allò que imaginem sí que existeix: simplement encara no ho coneixem. La creativitat científica consisteix a intuir el que està ocult, formular preguntes que obrin camins i dissenyar estratègies per revelar el que ja hi és, esperant a ser descobert.

L’Eloísa i la Marta ho han deixat ben clar: una mateixa imatge ens pot explicar coses molt diferents. El que per a la Marta representa formes, textures i l’incessant pas del temps, per a l’Eloísa és una part d’un llarg camí que podria ajudar moltes persones.