Tothom ha sentit dolor alguna vegada. La falta de son, l’estrès, una menja feixuga o una mala postura poden desencadenar molèsties que generalment desapareixen al cap de poques hores. Tot i així, una part significativa de la població experimenta un dolor que va més enllà de la transitorietat: el dolor crònic. A diferència del dolor agut, el dolor crònic persisteix durant setmanes, mesos i fins i tot anys, i afecta la salut mental, les relacions personals i la qualitat de vida de les persones que en tenen. Actualment, a Espanya 1 de cada 4 persones pateix dolor crònic.

Però, què en sabem realment del dolor? Afecta a tothom de la mateixa manera? Com el podem abordar eficaçment? Per respondre aquestes preguntes, hem conversat amb diverses membres de la nostra xarxa.

Què és el dolor?

El dolor és un dels senyals d’alarma més efectius de què disposa el nostre cos. És un símptoma que alguna cosa va malament. «El dolor en si mateix no deixa de ser un mecanisme d’alarma de l’organisme, per la qual cosa, encara que sigui molest, cal que existeixi. Malgrat això, en el que cal incidir és en el dolor crònic, que és més discapacitant», explica Albert Quintana, investigador de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona, el treball del qual, que ha rebut el suport de les convocatòries CaixaResearch d’Investigació i CaixaImpulse Innovació, se centra en l’ús del cannabidiol com a tractament per a la malaltia mitocondrial. 

Albert Quintana 

«En el dolor crònic, les neurones responsables de transmetre aquests senyals estan alterades i poden transmetre dolor fins i tot davant d’estímuls no dolorosos. Aquest dolor pot persistir durant mesos o anys i es considera una malaltia», explica María del Carmen Ruiz Cantero, investigadora de la Universitat de Barcelona – Fundació Bosch i Gimpera, el projecte de la qual, en col·laboració amb el grup liderat per Enrique Cobos de la Universidad de Granada, té el suport de la Convocatòria CaixaImpulse Innovació i se centra en el desenvolupament de nous fàrmacs per fer disminuir el dolor. 

María del Carmen Ruiz Cantero

El dolor és, a més, una experiència subjectiva que cadascú pateix i comunica de manera diferent, i, per tant, és difícil de quantificar amb precisió. La nostra percepció està regulada fins i tot per factors genètics i culturals. «Els estudis sobre la sensibilitat al dolor en bessons mostren que una part significativa d’aquesta variabilitat és hereditària. Tanmateix, la sensibilitat al dolor està influïda per molts gens, cosa que fa molt difícil predir quina sensibilitat al dolor tindrà una persona.» D’altra banda, un nombre considerable de persones tenen dolor crònic sense que es puguin observar alteracions orgàniques clares que expliquin aquests símptomes. «La naturalesa d’aquests casos dificulta donar una explicació a aquest fenomen», afegeix Alfonso Renart, investigador del Champalimaud Centre for the Unknown, a Lisboa, el projecte del qual, amb el suport d’un ajut de CaixaResearch d’Investigació en Salut, se centra a entendre de quina manera les persones amb trastorns de l’espectre autista perceben la intensitat dels estímuls sensorials.

Alfonso Renart

Hi ha biaixos en l’avaluació del dolor crònic? 

«Sembla que sí, hi ha estudis sobre la influència de factors com l’edat, el sexe o les creences culturals en l’avaluació del dolor», explica Eugènia Pujol, investigadora de la Universitat de Barcelona – Fundació Bosch i Gimpera. «És crucial considerar aquests factors personals en l’avaluació i el tractament del dolor crònic per garantir una atenció com més equitativa i efectiva millor.»

Eugènia Pujol 

Més enllà de les definicions i les percepcions, el dolor crònic és un problema que afecta un 30 % de la població mundial, segons una revisió recent de The Lancet, i té un impacte important no sols en el benestar de qui el té, sinó també en la societat i en l’economia. «La migranya, per exemple, afecta 1.000 milions de persones a escala mundial. Cada dia es produeixen 82 milions d’atacs de migranya. En l’àmbit europeu ens costa a tots 120.000 milions d’euros l’any. És una malaltia que ens hauria de preocupar i ocupar a tots», subratlla Patricia Pozo Rosich, directora de la Unitat de Cefalea de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i del Migraine Adaptive Brain Center. La Patricia va rebre el 2003 una beca de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa”.

Patricia Pozo Rosich

De l’ibuprofèn a la crisi dels opioides. Com tractem avui el dolor?

Comprendre la fisiopatologia del dolor fisiològic o patològic no sempre és senzill ni ràpid, per la qual cosa sovint els tractaments s’enfoquen a pal·liar el símptoma en si mateix, és a dir, a alleujar el dolor. Per fer-ho, hi ha diferents fàrmacs, que varien segons la causa i la intensitat del dolor. «Principalment, s’utilitzen analgèsics com el paracetamol per al dolor moderat; antiinflamatoris no esteroidals, com l’ibuprofèn; opioides, com la morfina, i anticonvulsius, tot i que aquests mostren una eficàcia limitada i efectes secundaris greus», detalla Eugènia Pujol. «Els analgèsics com el paracetamol es fan servir per al dolor lleu a moderat, mentre que els opioides s’utilitzen en cas de dolor sever, però tenen greus efectes adversos.»

Eugènia Pujol i Santiago Vázquez al laboratori

El llibre L’imperi del dolor, del periodista Patrick Radden Keefe, narra la història de la família Sackler, fundadora i propietària de dues grans empreses farmacèutiques dels Estats Units. La família va acumular una gran fortuna inicialment gràcies al Valium, el nom comercial del diazepam, un medicament de la classe de les benzodiazepines que actua en el sistema nerviós central produint efectes ansiolítics, sedants i relaxants. Anys després, els Sackler van veure com es destruïa la seva reputació amb el llançament al mercat d’un altre fàrmac, l’OxyContin, una forma comercial de l’oxicodona. Aquest opioide, molt utilitzat per tractar el dolor de moderat a intens, és altament addictiu i s’ha convertit en una droga d’abús comú. L’OxyContin és una de les causes principals de la crisi d’opioides que actualment els Estats Units afronten.

«L’impacte del cas Sackler i de la crisi dels opioides als Estats Units ha generat més una consciència sobre els riscos associats a l’ús excessiu d’opioides per al dolor a Europa i Espanya. Hi ha hagut un augment de la regulació i la vigilància, amb mesures per evitar la prescripció indiscriminada i per promoure alternatives més segures i eficaces per a la gestió del dolor», explica Santiago Vázquez, cap del grup de recerca de María del Carmen Ruiz y Eugènia Pujol a la Universitat de Barcelona. «Tot i així, la crisi dels opioides als Estats Units no sols se sustenta en aquest medicament, sinó també en la publicitat agressiva i enganyosa i en la falta d’atenció mèdica universal, entre altres factors.»

Santiago Vázquez

A més, deixant de banda el cas de la família Sackler, «als Estats Units, la gestió del dolor està menys regulada», apunta Albert Quintana. «Els analgèsics no esteroidals comuns es poden obtenir sense control mèdic ni farmacèutic. Quan es busca el consell mèdic, habitualment és per obtenir fàrmacs amb un poder analgèsic més elevat, com els opioides. Això, unit a una liberalització més gran del sistema sanitari, amb un component menys preventiu, contribueix a un ús més alt d’opioides», afegeix.

Noves opcions terapèutiques per al dolor crònic

Tot i que en la pràctica clínica els antiinflamatoris no esteroidals i els opioides continuen sent les dues vies d’acció principals davant del dolor, en el camp de la recerca s’han obert molts camins nous els últims anys. Tornant al cas de la migranya, al Migraine Adaptive Brain Center que dirigeix Patricia Pozo Rosich treballen tant en el desenvolupament de nous fàrmacs com en la cerca de biomarcadors de la malaltia. «Hem aconseguit desenvolupar alguns fàrmacs específics, com els triptans, que permeten controlar els atacs, i els anticossos monoclonals anti-CGRP i els gepants, que redueixen el nombre d’atacs, com també la seva intensitat i durada», assenyala Pozo Rosich.

L’equip d’Albert Quintana treballa en l’ús del cannabidiol, una substància química de la planta del cànnabis, per al tractament de les malalties mitocondrials, un grup de trastorns que afecten la capacitat cel·lular per generar energia i que provoquen processos inflamatoris en molts òrgans, cosa que causa tant dolor muscular com neuropàtic. «El cannabidiol és un fàrmac amb acció antiinflamatòria, neuroprotector, antioxidant i antiepilèptic. També és segur, ja que ha estat aprovat com a antiepilèptic per a altres indicacions, cosa que pot fer que arribi més ràpidament al mercat. Per això és el candidat ideal per provar-lo com a teràpia potencial per a les malaltes mitocondrials», explica Quintana.

De fet, el mes de juliol passat, l’Agència Europea del Medicament (EMA) va concedir la designació de medicament orfe al cannabidol per a la síndrome de Leigh. «És un pas molt important, ja que incentivarà el desenvolupament de tractaments per a les malalties minoritàries perquè proporcionarà diferents beneficis a les farmacèutiques que portin el producte al mercat, tant pel que fa a la reducció de taxes com a la protecció un cop comercialitzat. Actualment estem intentant obtenir també aquesta designació per part de l’agència reguladora nord-americana (FDA)». 

Finalment, el projecte en què treballen la María del Carmen, l’Eugènia i el Santiago se centra en dues dianes biològiques, dues proteïnes que són molt importants per al dolor, i en el desenvolupament de dos fàrmacs que hi estan enfocats i que ja han superat els assajos de seguretat en humans. «Gràcies al suport de CaixaImpulse Innovació, hem desenvolupat una família de molècules duals perquè el mateix fàrmac tingui efecte sobre les dues dianes alhora i sigui molt més beneficiós”, puntualitza Vázquez Cruz. «Esperem que en un futur aquest fàrmac arribi als pacients i es demostri que és un tractament més efectiu, més segur i no addictiu.»

«En el futur, esperem tenir fàrmacs més segurs i eficaços que permetin un avanç en el tractament i la prevenció del dolor per aconseguir teràpies més precises, dirigides específicament als mecanismes implicats en el dolor i més personalitzades», conclou María del Carmen Ruiz Cantero. «Encara que el dolor ha d’existir perquè és un senyal d’alarma necessari per a la nostra vida, és un desafiament aconseguir alleujar-lo d’una manera segura perquè el pacient no pateixi i millorar d’aquesta manera la seva qualitat de vida.»