Ahir vam començar una conversa amb la Nuria Izquierdo-Useros, una de les investigadores d’IrsiCaixa que aquestes últimes setmanes dedica tots els seus esforços a lluitar contra la Covid-19. A IrsiCaixa, un centre que va néixer amb l’impuls de la Fundació ”la Caixa” per posar fi a la pandèmia de la sida, estan treballant en tres fronts de recerca contra el coronavirus.

A la primera part d’aquesta entrevista, la Nuria va explicar com els antivirals ens podrien donar una solució ràpida per controlar l’avenç d’aquesta infecció i reduir-ne la mortalitat. Però les estratègies per posar fi definitivament a la infecció Covid-19 no acaben aquí.

Hi ha molts esforços posats en els antivirals, però segur que no són la millor solució, oi?

Els antivirals que puguem aconseguir a curt termini tenen un problema. Pot ser que no siguin tractaments gaire específics. Ens poden ajudar al principi i ser molt eficaços, però també poden tenir efectes secundaris. Per posar un exemple, és com llançar una bomba: és efectiu, sí, però no és selectiu. I aquí és on entra el nostre segon enfocament, el disseny d’anticossos específics contra el virus. Si els antivirals poden ser bombes, els anticossos serien com fletxes. També són efectius, però més adreçats contra una diana terapèutica concreta. S’adrecen exactament on volem que vagin, i potencialment sense afectar la resta de l’organisme.

Com es dissenyen anticossos contra el virus?

Els coronavirus es caracteritzen per tenir unes proteïnes –a les quals les solem anomenar espigues– a la membrana externa, que els permeten ancorar-se a les cèl·lules i entrar-hi. És a dir, infectar-les. La idea és dissenyar molècules –els anticossos– capaces d’unir-se a les espigues virals i impedir, a la vegada, que aquestes es fixin a les cèl·lules. Podríem dir que l’espiga és la clau que té el virus per entrar per una determinada porta a la cèl·lula humana i infectar-la, i l’anticòs funciona com un xiclet al pany que impedeix que la clau obri.

Ja es va fer una cosa semblant i va funcionar molt bé. L’any 2003 va aparèixer una altra malaltia, la síndrome respiratòria aguda greu, la SARS, provocada per un altre coronavirus de la mateixa família del d’ara. Era el SARS-CoV, que va provocar un brot epidèmic a Àsia. Era més mortal que l’actual, però la seva transmissió era menor. Ara està passant el contrari. Tenim un altre virus de la mateixa família, amb una mortalitat menor però més contagiós. Amb el SARS del 2003, els anticossos que es van dissenyar van ser molt efectius per bloquejar el pany. Pensem que ara, amb el nou virus, podrem fer el mateix.

Si els dos virus eren molt semblants, té sentit que la solució es pugui reproduir.

De fet, la idea és que els anticossos que dissenyem també serveixin per controlar la infecció de futurs coronavirus. Aquest coronavirus té un avantatge, i és que muta més que el VIH, i per tant és més probable que els anticossos que dissenyem ara puguin continuar sent eficaços davant de canvis del virus o fins i tot funcionar també davant de nous coronavirus que puguin sorgir en un futur.

Podria aparèixer un altre coronavirus en el futur?

Sí. Però si podem ajuntar tot el que sabem sobre el SARS-CoV del brot del 2003 i el d’ara també podem predir com podrien canviar en el futur i dissenyar anticossos molt específics per a diversos coronavirus. Tant l’ús d’antivirals existents com el disseny d’anticossos, en realitat, és una manera de guanyar temps fins que arribi una vacuna profilàctica.

Arribarà?

Jo penso que sí, però no és una cosa immediata. Els tractaments, ja sigui amb antivirals o amb anticossos dissenyats al laboratori, permeten controlar la reproducció del virus, evitar que es multipliqui. La vacuna, en canvi, fa que el teu propi cos generi els anticossos que necessita per dur a terme la mateixa funció antiviral. Ha de permetre generar immunitat en persones que no han tingut contacte amb el virus i mantenir aquesta immunitat a llarg termini. És el més difícil d’aconseguir. Han de passar mesos, i no sabem quants.

Quan vam començar a treballar en aquest gran projecte, just abans que el brot arribés a Espanya, pensàvem que aconseguiríem arribar a una fase preclínica en un any. Ara tenim problemes de proveïment i és molt més difícil treballar, perquè estem en quarantena tots, tot està paralitzat, així que és difícil pensar en terminis. Però arribarà. Potser la primera vacuna que es dissenyi no serà la definitiva, però s’anirà millorant perquè sigui cada vegada més eficaç i segura. Mentrestant, i fins que això passi, hem de continuar amb els altres dos enfocaments.

Com es treballa en els tres fronts a la vegada? No és molt complicat?

Ho fem tot en paral·lel, integrant el treball de tots els grups. Ens ajudem molt els uns i els altres. Fins i tot donem suport a altres grans iniciatives, col·laborem amb altres investigadors que també treballen en assajos clínics amb antivirals, com el Dr. Bonaventura Clotet i Oriol Mitjà. Necessitem l’experiència dels altres per anar avançant. Som com peces de trencaclosques, hem d’encaixar els uns amb els altres per crear l’escenari, la perspectiva global, que necessitem. De fet, el nostre consorci no es basa només en el treball de laboratori. La computació és molt important.

Què aporten els superordinadors a la vostra tasca?

Moltíssim. Al nostre consorci hi ha el Barcelona Supercomputing Center. Els seus ordinadors són capaços de predir quins fàrmacs tenen més possibilitats d’èxit contra el virus, així que són imprescindibles per triar els que es provaran. Passa el mateix amb els anticossos i la vacuna. Poden saber quins dissenys funcionaran millor. Són una eina imprescindible.

La feina que es fa al CreSA-IRTA també és molt important. A IrsiCaixa provem fàrmacs, anticossos i vacunes en models cel·lulars al laboratori. Però després tot això s’ha de reproduir en models animals per observar com funcionarien en humans. Al CreSA-IRTA fa anys que treballen amb coronavirus en animals per dissenyar vacunes, com la del MERS. La seva vacuna es va dissenyar per fer-la servir en camells i evitar així que aquests animals propaguin la malaltia.

Però necessitaríem una vacuna que funcionés en humans.

Sí, però els models animals són la prova de foc prèvia necessària abans de fer proves en nosaltres. I, perquè siguin efectives, hem d’aconseguir un model animal que reprodueixi la malaltia de la forma més semblant possible a com es produeix en nosaltres. Per això és tan important trobar el model idoni i provar-hi tot el que dissenyem al laboratori. La col·laboració i sincronització dels diferents grups, a escala mundial, ara mateix, és clau per aconseguir avenços científics per frenar el virus. La medicació, sigui la que sigui, arribarà des de qualsevol part de món. Hi ha moltíssima gent treballant-hi. És la part positiva de viure en una societat tan globalitzada. De tota manera, el millor tractament a la nostra disposició ara mateix és quedar-nos a casa i mantenir una higiene constant rentant-nos les mans.