Què tenen en comú una micrografia cel·lular i una catifa persa? A primera vista totes dues són geometries que capturen un teixit, un entramat de patrons cromàtics.

En aquest lliurament de la Instantània del mes descobrirem com es connecta aquesta metàfora a través de la simbologia del cinema i què és el que realment evidencia l’estudi al qual pertany la imatge. I és que rere una aparent quietud s’amaga una «batalla» cel·lular digna d’un guió cinematogràfic, amb els seus herois i malvats i un tempo narratiu que ho determina tot. En són les protagonistes les cèl·lules senescents, autèntiques «cèl·lules zombis» que deixen de dividir-se, però no es moren. En un entorn tumoral, aquest fenomen és una arma de doble tall: al principi és bo perquè actua com a fre per a la divisió de cèl·lules danyades que alimentarien el tumor, però a llarg termini les cèl·lules zombis s’acumulen i alliberen substàncies inflamatòries que acaben creant les condicions per ajudar el tumor a créixer. Tanmateix, en la trama d’aquest desenvolupament tumoral hi ha altres implicats, com revela un nou estudi. Amb això el gir de guió està servit.

Per explorar aquesta instantània de l’estudi dut a terme al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i l’Hospital del Mar Research Institute (HMRIB), i publicat a Science Advances, encreuem dues visions. Tenim la mirada científica dels investigadors de l’estudi en qüestió, membres del grup de recerca Redirecció Immune de l’HMRIB: Joaquín Arribas, líder del grup, director de l’institut i investigador Health Research; Pau Garcia Baucells, membre de la comunitat de becaris de la Fundació ”la Caixa” i estudiant de doctorat en Immunoteràpia Oncològica, i Marta Lalinde, investigadora postdoctoral amb doble afiliació al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i a l’HMRIB i primera autora de l’article. I d’altra banda tenim també l’enfocament artístic de la cineasta Andrea Nouga Feliu, que actualment cursa un màster en Producció i Realització Cinematogràfica a la London Film School, gràcies a una beca de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa”.

Comencem amb ella. 

 

Andrea, a quines referències cinematogràfiques et recorda aquesta imatge?

Andrea (A): La intensitat cromàtica de la imatge i la seva organització en patrons densos l’apropen inesperadament a certes tradicions visuals contemporànies iranianes en què el color, la repetició i l’abstracció funcionen com a vehicles de significat. La imatge remet a la pel·lícula Gabbeh (1996), de Mohsen Makhmalbaf, per l’ús de colors saturats que emergeixen de la foscor.

Em recorden la manera en què la pel·lícula representa les emocions humanes i la trajectòria de l’individu en el seu context social a través de la intensitat dels colors i els seus diferents tons. El relat sorgeix d’una catifa nòmada (gabbeh), els colors i els motius repetitius de la qual contenen històries d’amor, memòria i desig, de manera que es converteixen en un llenguatge visual. D’una manera semblant, la micrografia mostra una superfície vibrant on les cèl·lules tenyides de blaus, vermells i grocs s’organitzen com un tapís microscòpic que, tot i que no planteja una narrativa intencional, convida a ser llegit.

Penso també en la directora iraniana Shirin Neshat i els seus treballs de cinema experimental, per exemple, Logic of the Birds, en què les multituds en moviment evoquen una recerca espiritual col·lectiva i l’individual es dilueix en una experiència comuna. La imatge suggereix una cosa semblant: una multiplicitat d’unitats que, en agrupar-se, generen una forma coherent i gairebé dinàmica. Cada cèl·lula es podria entendre com un «viatger» dins d’un sistema més gran que contribueix a una totalitat que transcendeix les seves parts.

 

Què et transmet aquesta imatge?

A: Després d’embriagar-me amb la vivesa dels colors em ve de gust fixar-me en el contrari, en la foscor que actua de suport i que, al mateix temps, és l’única cosa que fa possible l’existència d’aquests colors. Si calgués posar-hi un títol, l’anomenaria Patrons secrets de l’Ésser.

 

Joaquín, des d’un punt de vista científic, què podem desxifrar en aquesta imatge?

Joaquín (J): Es tracta d’una immunofluorescència que mostra les cèl·lules senescents o cèl·lules zombi en un dels tumors de ratolí en estadi precoç. 

 

I què té d’important el paper d’aquestes cèl·lules en l’entorn tumoral?

J: Hem descobert que les cèl·lules senescents tenen un paper determinant en la progressió tumoral. Aquestes cèl·lules influeixen en la presència i el comportament de certs macròfags (cèl·lules del sistema immunitari que eliminen patògens i cèl·lules deteriorades) a través d’una molècula anomenada CCL2 (una citocina produïda pels mateixos macròfags, que «recluta» més macròfags), cosa que alhora pot modificar l’evolució del tumor.

 

Marta, què més heu descobert? Com influeixen exactament aquestes cèl·lules senescents en l’evolució del tumor?

Marta: Encara no era del tot clar si les cèl·lules senescents ajuden a frenar el càncer o, per contra, n’afavoreixen el creixement i, per tant, si és recomanable o no eliminar-les (mitjançant, per exemple, fàrmacs senolítics).

Per respondre a aquesta pregunta vam desenvolupar un model de ratolí transgènic que permet eliminar aquestes cèl·lules en diferents moments de la malaltia i vam veure que el moment és clau. Si s’eliminen massa aviat, el tumor es pot tornar més agressiu. Tanmateix, combinant l’eliminació d’aquestes cèl·lules amb el bloqueig de la molècula CCL2, es pot evitar aquest efecte negatiu.

És a dir, no es tracta només de si eliminar les cèl·lules senescents frena o accelera el càncer, sinó de com i quan s’han d’eliminar. En etapes primerenques, eliminar les cèl·lules senescents sense bloquejar la CCL2 dona lloc a una atracció exacerbada de macròfags, que a la vegada alliberen més CCL2 i creen un cercle viciós d’inflamació. Aquest procés no permet la intervenció dels limfòcits T, que haurien d’atacar el tumor, i per tant facilita que creixi lliurement i amb més força.

 

Pau, quin impacte creus que tindrà aquest descobriment en la societat?

Pau: Crec que el seu impacte principal és millorar la nostra comprensió sobre com funciona un tumor a escala cel·lular. Entendre millor la relació entre cèl·lules senescents, inflamació i sistema immune és important perquè ens ajuda a explicar per què els tumors evolucionen de formes diferents i obre la porta a estratègies terapèutiques més precises en el futur. És un avenç en coneixement bàsic, però amb una clara projecció biomèdica.

 

Per acabar abordem una última reflexió. Andrea, quina relació creus que hi ha entre la ciència i l’art?

A: Tots dos neixen de dues qualitats humanes: la imaginació i la creativitat. La connexió entre ciència i art no és tan sols estètica, sinó que també apunta a una relació més profunda, ja que els humans som criatures sensorials que perceben el món abans de comprendre’l.

La ciència parteix de la mateixa base sensorial que l’art per identificar, traduir i interpretar allò que percep, i construir així models que fan intel·ligible el que és real. En aquest sentit, la micrografia no és només un registre tècnic, sinó que també és el resultat d’una mirada que selecciona, il·lumina i enquadra, és a dir, que ja conté una dimensió creativa.

 

L’enquadrament d’una «batalla» cel·lular

Més enllà de la potència visual d’aquesta micrografia, el que aquest estudi posa sobre la taula és una qüestió d’estratègia i precisió. El descobriment del grup demostra que, en la lluita contra el càncer, no sempre n’hi ha prou amb atacar l’enemic; és vital entendre com i quan cal fer-ho.