Segons l’OMS, les malalties cardiovasculars són la causa de mort prematura principal arreu del món: cada any moren més persones per alguna patologia relacionada amb la salut cardiovascular que per qualsevol altra cosa. Les dades són ja molt conegudes, però no per això menys impactants.

Quelcom més sorprenent és descobrir que el risc de patir lesions importants després d’un infart és més elevat al matí que més tard durant el dia o a la nit. Andrés Hidalgo, investigador al Centre Nacional de Recerques Cardiovasculars Carlos III (CNIC), ho vincula als cicles naturals de l’organisme de vigília i son.

En el Dia Mundial del Cor, parlem amb ell sobre els importants avenços que el seu equip està fent en aquest camp, i que ja es dirigeixen cap a una nova teràpia preventiva per a persones amb risc de malaltia cardiovascular. El projecte va ser seleccionat a la primera convocatòria del programa de Recerca en Salut de ”la Caixa”.

Com actua el sistema immune?

Les cèl·lules del sistema immune són cèl·lules tòxiques, preparades per protegir-nos de bacteris i fongs que vulguin infectar el cos. Per això, fan servir enzims i substàncies químiques reactives que posen fi al patogen i la zona afectada per la infecció.

No obstant això, es produeixen situacions en què, en absència d’un agent infecciós, el sistema immunitari ataca cardiomiòcits o grups de neurones i genera danys, moltes vegades irreversibles.

Què fa que el sistema immunitari es confongui i ataqui el teixit sa?

Quan la mort d’una cèl·lula és violenta, s’alliberen una sèrie de proteïnes. Aquestes senyals són les que activen el sistema immune. Si es produeix aquest tipus de mort cel·lular, sigui o no sigui una infecció, el cos reacciona amb una inflamació. I el sistema immune comença a matar indiscriminadament les cèl·lules que hi ha en aquesta zona.

Això passa, per exemple, quan es produeix un trombe que tapona un vas sanguini. El teixit no s’irriga, i les cèl·lules, sense sang i sense oxigen, comencen a morir. En aquests casos, la resposta aberrant del sistema immunitari pot ser molt més gran que les seqüeles provocades per l’infart en si.

Es diu que “la inflamació és la causa de la meitat de les morts a Europa”. És cert?

Exactament, les principals causes de mort a Europa actualment són la malaltia coronària i l’ictus. La “inflamació”, causada per una sobreactuació del sistema immune, és el factor comú entre aquestes i altres tipus de malalties, com ara el xoc sèptic, el dany pulmonar agut o la fallida renal.

Sabem per què es produeix aquesta resposta desmesurada?

Creiem que podria tenir una explicació evolutiva, perquè que a la nit la resposta immune és menys agressiva. Els nostres avantpassats caçadors necessitaven un sistema immune més actiu durant el matí, ja que les possibilitats de resultar ferits eren més altes i, en general, els seus cossos estaven exposats a més patògens.

Potser ara aquesta estratègia ja no és la millor?

Exactament, no és tan útil en el segle XXI, on, en comptes de sortir a caçar, ens atipem d’hamburgueses i vivim amb estrès permanent. En aquest nou escenari, quan el sistema immune es “desperta”, reacciona atacant desmesuradament. Aquesta és l’explicació per la qual els hospitals detecten infarts de més gravetat durant les primeres hores del dia.

I qui dona l’ordre de despertar-se?

Com molts aspectes del nostre metabolisme, el sistema immunitari està regit pels patrons circadiaris, és a dir, oscil·lacions de les variables biològiques en intervals regulars de temps. Sabem que els neutròfils, les primeres cèl·lules que van al lloc de la infecció, disposen d’un “rellotge intern” que els fa estar més presents a la sang i ser més actius durant el dia i, en canvi, migrar als teixits, de camí a ser eliminats, a la nit.

I si aconseguíssim “mantenir-los adormits”?

Justament en això es basa la nostra recerca. La nostra idea és suprimir el rellotge dels neutròfils en pacients amb risc cardiovascular perquè no generin aquesta finestra de més susceptibilitat pel matí.

<

Però no serà pitjor el remei que la malaltia? Estem immunocomprometent el pacient quan desactivem aquest rellotge?

Això és exactament el que diferencia la nostra teràpia de les teràpies més clàssiques. Tot i bloquejar aquest rellotge, el sistema immune continua actuant dins el rang en què aquest es mou de manera natural. El que fem és només evitar la punta d’activitat que es produiria durant el matí per protegir-nos contra uns riscos que van patir els humans de fa 500.000 anys, però que, ara per ara, no existeixen.

En quin punt se situa la vostra recerca?

De moment, hem aconseguit bloquejar el rellotge immune en models in vitro i en animals. Ara volem desenvolupar un fàrmac que aconsegueixi aquest bloqueig d’una manera senzilla. Primer l’haurem de provar en models animals i, si tot surt bé, després en humans.

Com funcionaria exactament el fàrmac?

La idea és que el fàrmac bloquegi un receptor de la membrana dels neutròfils anomenat CXCR4. Sabem que, d’aquesta manera, també es bloqueja l’activació del rellotge i, en conseqüència, el ritme circadiari d’aquestes cèl·lules.

Això evitaria alguns infarts i ictus en humans?

En el nostre cas no intentem evitar l’infart, sinó reduir-ne la gravetat. En els assajos preclínics, veiem que la quantitat de teixit mort és molt menor quan s’administra el fàrmac: el dany es redueix d’un 30 % de teixit danyat a només un 15 %. Aquesta diferència pot representar la diferència entre la vida i la mort del pacient, o tenir un gran impacte en la qualitat de vida posterior.

Quin paper ha tingut el finançament obtingut a través de ”la Caixa” en el desenvolupament de la vostra recerca?

La diferència és tan simple com poder o no poder dur a terme el projecte. La recerca és cara i els centres de recerca necessitem suport per desenvolupar idees amb l’objectiu de salvar vides. En el nostre cas, gràcies a ”la Caixa” continuem avançant per desenvolupar aquesta nova teràpia.