A cada racó del planeta, per a molts el dia comença amb noves dades sobre l’avenç de la infecció per Covid-19. Aquest nou virus, desconegut fins fa poc, continua provocant tancaments de centres escolars i de treball, cues en supermercats i confinant poblacions senceres a casa. Desgraciadament, en un percentatge petit de casos, però acumulant xifres desoladores, aquest virus causa també la mort.

Les bones notícies ens les porta sovint la lluita sense quarter d’equips sanitaris i de recerca. Els primers, salven vides a diari. Els segons, imaginen i desenvolupen teràpies per frenar i, tal vegada curar, aquesta malaltia.

Mentre acaba la primera setmana de confinament per a molts espanyols, parlem amb Antoni Plasència, director d’ISGlobal i reconegut epidemiòleg. Aquest centre de recerca, fruit d’una aliança innovadora entre ”la Caixa” i institucions acadèmiques i governamentals, és pioner en la creació d’equips interdisciplinaris per donar una resposta 360 a grans reptes de salut global. La recerca de les malalties infeccioses és un dels seus eixos estratègics de treball.

Cada dia tenim notícies sobre la corba de propagació del virus. En quin punt de la corba ens trobem a Espanya avui?

Ara mateix ens trobem en fase de ràpida expansió, de propagació, sense que apareguin de moment signes de modificació d’aquesta tendència. I durant un temps continuarà pujant. La seva evolució dependrà de l’efectivitat de les mesures recents de mitigació que s’han pres des del govern espanyol.

Es pot fer alguna previsió de quan començarà a canviar la corba?

Encara és massa d’hora per fer aquestes prediccions, però les mesures que s’han pres busquen aconseguir que, d’aquí a unes setmanes, hi hagi un punt d’inflexió i es freni aquest creixement. Difícilment serà en dues setmanes, aquesta predicció seria prematura. Passaran algunes setmanes més, però no sabem quantes. Fa pocs dies que duem a terme les noves accions de distanciament social massiu des que es va implantar el decret, així que és massa d’hora per valorar-ne l’efectivitat.

Ens podem fiar de les estadístiques d’altres països per fer una previsió del que pot passar aquí?

Tot depèn de l’esforç i la capacitat de cada país per confirmar els casos, és a dir, de la disponibilitat de tests i els criteris per aplicar-los. I d’això depèn un nombre significatiu de casos presumptius però que no tenen diagnòstic confirmat. Alguns països han fet molts tests i d’altres no, de manera que la comparació de les tendències de l’epidèmia entre països és complicada. A ISGlobal hem elaborat un document on es comparen les diverses estratègies dels països.  

De moment, la Xina i Corea del Sud sembla que han seguit estratègies exitoses.

La Xina ha estat molt intensiva i ha posat molt d’èmfasi en l’aïllament social estricte, assumint l’impacte econòmic negatiu de les seves mesures, i han estat molt efectius. L’estratègia de Corea del Sud s’ha centrat a identificar els primers casos, implantant mesures més individuals i amb menys disrupció social, i invertint molts recursos en capacitat diagnòstica i tecnologies per identificar i seguir els infectats i els seus contactes.

I què ha passat a Itàlia i a Espanya?

Aquí encara ens trobem en plena lluita. El que passa a Europa reflecteix quelcom que se sospitava però que no es va tenir prou en compte aquí, que és que la infecció també es transmet en els pacients asimptomàtics. Hem vist inicis de transmissions a la comunitat que es produïen més enllà dels casos confirmats importats o associats a un cas importat. I això ha contribuït a aquest creixement exponencial en el qual encara estem immersos.

Cada país s’ha enfrontat, doncs, a una situació diferent.

No exactament. El que diferencia els països és l’estratègia de resposta, amb diversos nivells d’adaptació a una evolució dinàmica de la infecció. D’acord amb els criteris de l’OMS, aquestes estratègies són graduals i progressives. Ara toca esperar i veure com les noves mesures reverteixen la tendència de la corba. Tard o d’hora tindrem èxit. Però ara no podem saber quan en tindrem i quin en serà l’impacte social i econòmic.

De moment, a Espanya, la mesura bàsica és l’aïllament social. Serien útils els tests, com a Corea, o ja estem en una fase de propagació massa gran?

Sí, serien útils i no és massa tard per implantar-los. Continua tenint ple sentit identificar i aïllar els casos confirmats i els seus contactes. Però això també depèn de la capacitat logística per disposar dels tests i dur a terme accions d’aïllament en els infectats confirmats. A Corea ho van tenir una mica més fàcil al principi perquè l’epidèmia va començar en un únic focus ben caracteritzat, una congregació religiosa. El nostre cas, tant el d’Itàlia com el d’Espanya, és més complex, perquè va començar amb molts focus, que estaven poc identificats i que s’estaven desenvolupant a la vegada. Penso que es podria optar per un punt mig i, en absència de la capacitat de fer tests massius, focalitzar els tests en determinats casos.

Hi ha cap estratègia alternativa si la propagació no disminueix en un mes, per exemple?

Si la propagació no disminuís, s’hauria de plantejar continuar mantenint aquestes mesures més temps, valorant quins haurien de ser els límits del seu impacte negatiu en l’àmbit socioeconòmic. Aquesta consideració sembla que està darrere de l’estratègia britànica actual.

En què consisteix?

Deixar que el virus circuli, amb la idea que la població hi desenvoluparà immunitat en contra, centrant-se a detectar els casos i els seus contactes i reforçar el sistema sanitari per tractar-los de la manera més efectiva possible, sense mesures dràstiques de distanciament social. Però això té els seus riscos. Encara no hi ha cap evidència de quina és la resposta immunitària de les persones exposades i la protecció resultant davant de la possible recirculació del virus; és una especulació en aquest moment. I, mentrestant, aquesta estratègia podria sobrecarregar moltíssim el sistema sanitari, de manera que moltes persones moririen.

No resulta un escenari gaire atractiu.

Al final, l’argument en el qual es basa la seva estratègia és que “la salut té un preu”. N’hi posem o decidim que la salut de les persones està per davant de tot? Jo penso que sí, que està per davant de l’impacte econòmic i social. Jo advoco per assegurar-nos que seguim implementant les mesures actuals: aïllament i augment del nombre de tests a la població, i de manera especial en els col·lectius vulnerables. La discussió ara és a quin preu la societat espanyola està disposada a comprometre’s amb el manteniment d’aquests esforços.

Llegeix la segona part d’aquesta entrevista aquí.