Si el cervell m’enganya, qui sóc jo?
Publicado el 24/02/2014
Post d’Ignacio Morgado. Catedràtic de Psicobiologia a l’Institut de Neurociència de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Coordinador del curs «Com percebem el món. Una exploració de la ment i els sentits» (CosmoCaixa Barcelona, ??del 8 de maig al 5 de juny de 2013). Comissari de l’exposició «Il·lusionisme: Màgia o Ciència?» (Plaça de la Llibertat – Reus. Del 30 de gener fins al 13 de març de 2014).
Imatge: cervell humà. Font: Visuals Unlimited
No és estrany sentir de vegades expressions com «el meu cervell m’enganya» o «el meu cervell sap què decidiré abans que jo prengui les decisions». Però si ens expressem dient que el cervell ens enganya, potser sense adonar-nos pressuposem una cosa que en realitat no existeix. Perquè, qui sóc jo, aleshores? La carcassa que queda quan s’extreu el cervell del meu cos? Siguem realistes, si analitzem la nostra pròpia naturalesa ens adonem que, primer de tot, som el nostre cervell i la ment creada per ell. Per estrany que sembli, la ment és el més propi i familiar que tenim, allò amb què cadascú de nosaltres s’identifica més. El que no és a la nostra ment és com si no existís per a nosaltres i si el cervell s’altera, la ment també ho fa. Encara que resulti paradoxal, l’única manera que tenim de conèixer el nostre cos és mitjançant la pròpia ment. És a dir, gràcies a la ment arribem al cos del qual ella depèn, i no a l’inrevés. Per aquesta raó, si fos possible trasplantar el cervell d’un cos a un altre, el que en realitat faríem no seria un trasplantament de cervell, sinó un trasplantament de cos.
D’altra banda, el que sentim conscientment en cada moment no és el que passa al cervell, el processament mateix de la informació, sinó només les conclusions d’aquest. I la consciència és el resultat d’aquest processament, que, com és lògic, precedeix la consciència en uns mil·lisegons, una cosa tan natural com que l’electricitat passi pel cable abans que s’encengui la bombeta.
Una de les coses que fa el cervell és que ens sentim ubicats al nostre propi cos. Quan ens desplacem d’un lloc a un altre la nostra ment viatja amb el nostre cos, tancada en ell, com si en fos una presonera permanent, eterna. No concebem com a natural que la nostra ment pogués sentir-se fora del nostre cos. Però aquesta percepció la crea el cervell sincronitzant el que veiem amb el que toquem i sentim al mateix temps al nostre cos.
I, tot i que les sensacions i percepcions es generen al cervell, no és allà on les sentim, sinó a la part del cos que és estimulada. Si ens toquen en una mà, sentim el tacte en aquesta mà, i si ho fan a la cara, ho sentim a la cara, però en realitat són les parts de l’escorça cerebral que reben la informació de les mans i la cara les que originen aquestes sensacions. Una prova d’això és la síndrome clínica coneguda com «el membre fantasma», que ocorre en pacients als quals se’ls ha amputat un braç o una cama i durant algun temps continuen manifestant que tenen sensacions de tacte o dolor en aquest membre que ja no tenen. I encara més sorprenent resulta l’observació que alguns pacients que tenen danyat el cervell però no han sofert amputacions poden manifestar la presència de més de dues mans o dos peus, o fins i tot deixar de reconèixer com a pròpia una de les cames. Tot això és prova que són el cervell i la ment els que creen les sensacions i percepcions que tenim de nosaltres mateixos i del món, i fins i tot arriben a superar la realitat.
Més informació
- Morgado, I. (2012). Cómo percibimos el mundo: una exploración de la mente y los sentidos. Barcelona: Ariel
- Exposició «Il·lusionisme: Màgia o Ciència?»
Multimèdia
- Recursos eduCaixa d’il·lusionisme i ciència (entrevista a Ignacio Morgado)
- Vídeo sobre l’exposició «Il·lusionisme: Màgia o Ciència?»
- Descarrega’t l’app mòbil de l’exposició «Il·lusionisme, ¿Màgia o Ciència?» i apren com funciona el cervell amb els trucs i jocs que et proposem.