Post de Joan Fontcuberta, artista, representant de la Fundació Sputnik a la Unió Europea i comissari de l’exposició «Sputnik. L’odissea del Soiuz 2»

Tsiolkovsky, el peoner de la cosmonàutica, va dir: «la Terra és el nostre bressol, però ningú no roman eternament al seu bressol». La descoberta de nous mons, doncs, resulta una empresa inevitable en la qual els humans no estalviarem ni esforços ni sacrificis.

Però entre el que realment va passar i el que se’ns vol fer creure hi sol haver una gran diferència. La història de la cosmonàutica està farcida d’impostures, sobretot en els inicis de risc i aventura. Era el temps en què els Estats Units i l’URSS treballaven contra rellotge per arribar els primers a la Lluna. Les pressions polítiques i l’afany d’impacte en l’opinió pública prevalien sobre les garanties tècniques i la investigació científica. Per la part soviètica ¬—molt més recoberta per la boira del misteri— avui sabem que, per exemple, el llegendari vol de Iuri Gagarin va estar a un pèl del desastre, o que la simpàtica gosseta Laika va morir abrasada al cap de poc d’enlairar-se (però es va fer creure que va viure una setmana en òrbita), o que nombrosos accidents van produir víctimes mortals mai reconegudes.

La Fundació Sputnik, creada a l’alenada de la perestroika, té per objectiu justament aclarir tots aquests episodis foscos. Un d’ells és l’epopeia del Soiuz 2. La missió anterior havia resultat un desastre: el cosmonauta Vladímir Komarov, després de dificultats contínues durant el vol, va morir en estavellar-se’n la càpsula. La missió següent va ser concebuda per rescabalar-se del tràngol i aconseguir un èxit espectacular. Malauradament, el tret va sortir per la culata. El Soiuz 2 va ser llençat el 25 d’octubre de 1968 amb el coronel Ivan Istochnikov i la gossa Kloka a bord. Però, per motius encara avui desconeguts, el cosmonauta va desaparèixer en el decurs de la missió, en la qual s’havia d’efectuar l’acoblament amb la nau bessona Soiuz 3. La maniobra va ser avortada i la nau es va recuperar més tard, però ja sense tripulant. Es tractés d’un sabotatge o d’un accident durant una sortida extravehicular (la càpsula presentava l’impacte d’un petit meteorit), les autoritats soviètiques no van voler reconèixer l’enutjosa pèrdua d’un home a l’espai —per a la qual, a més, no tenien explicació plausible. La versió que van donar, doncs, va ser que el Soiuz 2 era una nau totalment automatitzada i, per tant, sense pilot. Per mantenir-ne la credibilitat, les fotografies d’Istochnikov van ser tretes de circulació o retocades, els arxius van ser manipulats, els companys van patir xantatges i la família va ser confinada a Sibèria. A efectes oficials, el cosmonauta Istochnikov hauria mort a causa d’una malaltia uns dies abans. La història es va reescriure segons els dictats d’unes obscures «raons d’Estat».

Però un cop acabat el temps de la por, va finalitzar també el pacte de silenci. Els documents secrets van ser desclassificats amb la caiguda del comunisme i l’arribada de la glàsnost i els investigadors van poder reconstruir el fil dels fets i rehabilitar la figura del cosmonauta Istochnikov. Amb les dades actualment disponibles, la Fundació Sputnik ha reunit fotografies, documents i objectes que permeten la reconstrucció més completa d’aquesta apassionant i tràgica epopeia, que encara avui resulta absolutament increïble.

Si voleu aprofundir més en aquest episodi de la carrera espacial podeu visitar l’exposició «Sputnik. L’odissea del Soiuz 2», coorganitzada per la Fundació Sputnik i Obra Social ‘la Caixa’, a CosmoCaixa, del 21 de febrer al 31 de maig de 2015.