Avui dia, sembla que tot ho podem investigar des de la ciència, fins i tot coses que semblen tan etèries com la creativitat.

Per descomptat que tot es pot investigar, però en realitat, quan parlem d’aspectes com la creativitat, no és tan senzill. Mitjançant tècniques de neuroimatge es pot observar que determinades àrees s’activen durant el procés creatiu. Però com poem mesurar la creativitat? Es fan servir, per exemple, tests de creativitat en què es convida els participants, per exemple, a imaginar aplicacions per a un maó, completar figures… coses així. Però en les condicions en què es duen a terme aquests estudis, a l’interior de màquines de ressonància magnètica, els subjectes no se senten particularment creatius. És complicat objectivar el que passa quan algú és creatiu de forma natural.

Es diu que l’hemisferi dret és més artístic que l’esquerre. És cert?

Pel que sabem, qualsevol funció cognitiva complexa posa en marxa una xarxa amb múltiples regions, distribuïda en dos hemisferis i funcionant de forma coordinada. I el que en realitat passa és que s’activen d’una manera més intensa algunes xarxes neuronals que se solapen en ambdós costats del cervell. Algunes funcions cerebrals estan lateralitzades, com el llenguatge, l’ús preferent de la mà dreta, el reconeixement facial i el processament visuoespacial. Activen preferentment àrees a l’hemisferi esquerre quan es comparen amb l’activitat basal, però això no vol dir que la resta del cervell estigui inactiva.

Per tant, la creativitat no es localitza en un sol costat del cervell.

No. La lateralització de la creativitat sorgeix de la falsa creença que a les persones en què domina l’hemisferi esquerre preval la lògica, el pensament racional i ordenat, mentre que, en les més creatives i amb facilitat per a l’art, dominaria l’hemisferi dret. S’ha arribat fins i tot a dir que la lateralització és un factor determinant per dedicar-se a algunes carreres. No obstant això, quan s’ha estudiat en detall la dominància hemisfèrica no s’han trobat proves d’un predomini d’un hemisferi enfront de l’altre. No hi ha res, doncs, que doni suport aquestes assumpcions, ja que de fet el nostre cervell és extremadament plàstic.

També es diu que les ones alfa, un tipus d’oscil·lació electromagnètica produïda per l’activitat cerebral, són responsables dels estats creatius.

Aquest tipus d’ones s’han relacionat amb la ideació creativa, però també apareixen en altres tasques no relacionades amb la creativitat, com quan ens relaxem… I si en realitat les persones més creatives se saben relaxar millor i per això se les relaciona amb aquest tipus d’ones?

Hi ha algun descobriment que valgui la pena assenyalar, més enllà de fal·làcies i simplificacions?

Sí. El procés creatiu sembla que implica la interacció dinàmica de xarxes neuronals a gran escala. Alguns treballs recents suggereixen que la cognició creativa recluta regions de cervell crítiques per imaginar el futur, activar records personals, el pensament simbòlic, la síntesi, l’associació d’idees i l’abstracció. Hi ha la hipòtesi que la comunicació d’aquestes àrees corticals és més gran en les persones més creatives. Però la realitat és fins i tot més complexa que això. De fet, la improvisació, que està molt relacionada amb el procés creatiu, es basa precisament a deixar de dirigir, fins a cert punt, el pensament i l’atenció.

Hi ha altres factors que intervinguin en els processos creatius?

Sí que n’hi ha. Per exemple, l’emoció. L’escorça temporal està lligada al sistema límbic, que és la part de cervell que gestiona allò emotiu. Podria ser que els artistes fossin més reactius a les emocions. Però hi ha més coses. També hi poden estar implicades àrees motores, visuals, o del llenguatge. Depèn del tipus d’activitat artística que es dugui a terme. No és el mateix pintar un quadre que compondre una simfonia o escriure una novel·la.

De la mateixa manera que moltes àrees corticals es poden involucrar en el procés creatiu, dedueixo que les ones alfa no han de ser les úniques que hi participen.

Exactament. Es pot donar un augment d’altres oscil·lacions amb diferents freqüències, com les ones beta, gamma o alfa, totes relacionades també amb moltes altres activitats humanes. Regulen el flux de l’atenció i les seves freqüències estan lligades a desatendre per guanyar inspiració.

Fins ara, hem parlat del cervell de l’artista. Però què se sap del cervell de qui consumeix art? Se sap com es genera l’experiència estètica, el gust per l’art?

La neuroestètica intenta entendre el substrat neurològic de la bellesa. Per què alguna cosa ens resulta bonica? Per què l’experiència artística ens produeix plaer? Els descobriments dels últims quinze anys assenyalen que hi ha un substrat neurològic per a l’experiència estètica i que aquest es relaciona amb els sistemes cerebrals del plaer. Trobar en què consisteix ens podria també ajudar a trobar el significat biològic de l’art. En qualsevol cas, continuen obertes preguntes com aquesta: què considerem que és art? La resposta és complexa i depèn d’influències culturals, ambientals… Si preguntes a deu persones què és art o què és la bellesa, trobaràs 10 definicions diferents.

Existeix aquest significat biològic de l’art? Té una funció evolutiva?

Tot indica que és així. Hi ha una necessitat en l’ésser humà de produir i consumir art. Tot i que cada persona tingui el seu propi criteri individual sobre l’experiència artística, és incontestable que totes les cultures el produeixen i el consumeixen. És una cosa universal. De fet, des del punt de vista evolutiu, el que ens fa diferents d’altres espècies animals són variants genètiques relacionades amb la plasticitat cerebral, sobretot de l’escorça. I, d’alguna manera, aquesta plasticitat exclusivament humana ens permet desenvolupar estratègies que altres espècies no mostren.

Quin tipus d’estratègies?

Els humans podem generar coneixement i transmetre’l de generació en generació. És a dir, generem i acumulem cultura. I és precisament en aquesta cultura on sorgeix el concepte d’art.

Aleshores, l’art té una utilitat biològica?

Jo crec que sí, però la seva funció ha anat canviant al llarg de la història. L’art prehistòric probablement tenia la mateixa utilitat que té ara l’artesania. El que considerem art s’ha anat sofisticant. I el plaer que s’hi associa també. L’art ha anat canviant i, de fet, crec que avui en dia ja no està lligat a la bellesa. L’art contemporani requereix d’un esforç intel·lectual. Per a Picasso, per exemple, era una mentida que servia per dir la veritat. Per a Bertolt Brecht, era una eina per a canviar la realitat.

Probablement, els autors de les pintures rupestres dels nostres avantpassats ho haguessin definit d’una altra manera.

Crec que les formes més primitives de l’art eren més intuïtives i simples. A mesura que ha passat el temps, la cultura s’ha tornat més complexa, i l’art, en conseqüència, també. Una pintura requereix d’una percepció menys elaborada que, per exemple, una novel·la. I continuarà sent així, l’art continuarà evolucionant. Potser, d’aquí a 5.000 anys, serà una cosa que no podem ni tan sols imaginar. És una expressió de com canvia el cervell humà i com es va sofisticant, gràcies a l’acumulació de cultura.

Imatge de Bea Langa, “labailarinaclandestina”, a Brain Polyphony, un projecte de recerca liderat per Mara Dierssen (Centre de Regulació Genòmica) en col·laboració amb la Universitat de Barcelona i Starlab, que proposa el disseny d’un sistema de comunicació alternativa basat en la lectura d’ones cerebrals. El projecte té dues vessants: la primera és el disseny d’una eina per facilitar la cura de persones amb paràlisi cerebral; la segona és l’ús d’aquesta eina per crear música a partir de les emocions.
Crèdit: @Thomas Vilhelm