Per Àlex Pérez Jiménez, Àrea de Ciència i Medi Ambient de l’Obra Social “la Caixa”.

L’activitat humana provoca la desaparició anual de milions d’hectàrees de selva tropical i, amb ella, desapareixen els éssers vius que acull: la meitat de les espècies conegudes viuen als boscos tropicals. La selva amazònica, que no és aliena a aquest desastre, ja ha perdut el 18% de la superfície.

La selva amazònica abasta una extensió de cinc milions de quilòmetres quadrats, dels quals 150.000 estan ocupats pels boscos inundats. En concret, l’Amazònia brasilera comprèn 70.000 quilòmetres quadrats de bosc inundat, el 2% de la superfície total. Els boscos inundats es formen després de les pluges i el creixement consegüent del cabal dels rius. Aquest creixement, que es repeteix regularment cada any, permet l’existència d’aquesta mena d’ecosistemes i l’adaptació de les espècies vegetals, que passen part de l’any submergides.

Alguns d’aquests boscos estan negats prop de vuit mesos l’any i, a la part central de la conca, les crescudes s’estenen fins a vint quilòmetres selva endins, cosa que arriba a causar un ascens del nivell d’aigua de fins a quinze metres en algunes regions.

Quaranta metres per sobre del terra hi ha el dosser o cobricel, un mosaic de copes d’arbres suportades per enormes troncs. Encara que sembli increïble, aquest és l’hàbitat més productiu i divers del planeta ja que el 40% de les espècies del món passen tota la vida entre aquestes branques. Els arbres del dosser són alts, però algunes espècies creixen encara més fins a sobrepassar-lo: són els anomenats arbres emergents, com la ceiba, que poden arribar als seixanta metres i són els preferits per les àguiles harpies per construir el niu. A aquesta alçada, els arbres no tenen competència d’altres per la llum, però queden exposats al vent que els fueteja durant les tempestes.

Les falgueres, els cactus, les bromèlies i les orquídies són epífits: plantes que creixen sobre d’altres. Les plantes epífites de la selva cobreixen les branques del dosser, cosa que els permet estar a prop de la llum. Tanmateix, han de resoldre el problema d’obtenir aigua i nutrients. Moltes espècies han desenvolupat maneres de retenir l’aigua a la fronda i acumular fulles caigudes al voltant de la base. Molts animals empren aquestes plantes com a amagatall o com a abeuradors, cosa que ajuda a suportar la diversitat del dosser. Algunes granotes, fins i tot, fan la posta a l’aigua acumulada entre les fulles.

Els arbres tenen fulles dissenyades per captar tanta llum solar com sigui possible. L’activitat fotosintètica de la selva es dóna en aquesta zona, i el 90% de les espècies que l’habiten són insectes, els principals pol·linitzadors. Els arbres inverteixen al principi tota l’energia per créixer fins a assolir l’alçada que els permeti accedir a la llum. Posteriorment, destinen prioritàriament l’energia a produir flors, fruits i llavors. La llum que travessa el dosser és captada per altres de menor alçada. La majoria són palmeres i arbres prims adaptats a l’ombra, de manera que hi ha tota una organització vertical. Aquesta diversitat d’hàbitats significa també diversitat d’espècies. Entre el dosser i el sòl es donen moltes diferències microclimàtiques i prosperen diverses espècies de plantes adaptades a les condicions de cada estrat. L’heterogeneïtat vertical es tradueix, també, en una àmplia diversitat animal, per això no és estrany trobar més mamífers arborícoles, i moltes espècies passen tota la vida a una determinada altura sense competir pels recursos d’un altre estrat.

El sòl de la selva és fosc, estable i extremadament humit. Només hi arriba l’1% de la llum i els pobladors subsisteixen del que cau des de dalt, sigui un tènue raig de llum, fulles mortes o fruita madura. Molts són descomponedors de les fulles. Tèrmits, àcars, bacteris i fongs s’encarreguen de reciclar la matèria orgànica retornant els nutrients al sòl gairebé tan ràpid com hi arriben. Gràcies al fet que la humitat i la temperatura són elevades, són capaços de descompondre, en només sis setmanes, la meitat de les fulles que cauen. Quan un arbre mor i cau, s’obre un canó de llum, i és el moment que moltes llavors esperaven per germinar.

En els primers centímetres per sota de la superfície del sòl de la selva hi ha molt pocs nutrients, per això els arbres es veuen obligats a estendre les arrels per la superfície. A més, estableixen relacions simbiòtiques amb uns fongs, anomenats micorizes, que passen els nutrients a l’arbre, i aquest els premia amb sucres sintetitzats a les fulles noves del dosser.

Al tròpic, els fruits són un aliment abundant i relativament disponible durant tot l’any, cosa que explica el gran nombre d’animals frugívors. Els animals són uns dispersors de llavors excel·lents i anys de coevolució amb les plantes han permès que aquestes elaborin fruits apetitosos amb què atraure primats i aus, entre d’altres, que els ingereixen i, en desplaçar-se, dispersen les llavors intactes. És el que es coneix com a zoocòria. Un arbre fruiter paga un alt preu per utilitzar els animals com a dispersors: una quantitat estimable de llavors es perden.

Algunes plantes no inverteixen energia a produir fruits. Així, hi ha arbres del dosser i plantes enfiladisses o epífites que prefereixen dispersar les llavors mitjançant l’aire o l’aigua. Si les llavors caiguessin per simple gravetat, es concentrarien totes al peu de la planta que les produeix, cosa que impediria que conquerissin nous territoris. Les llavors poden ser petites i deixar-se endur per la brisa, de vegades embolcallades en una mena de cotó, o tenir una o diverses «ales» que els permeten planar o descendir en un gir caòtic que les allunyi del seu progenitor. De vegades cauen a l’aigua i la mateixa estructura que els permet volar els serveix per navegar, la qual cosa, en un lloc com la selva amazònica, no és mala idea. Per a això, les llavors han de tenir una bona flotabilitat i una bona impermeabilitat. Moltes espècies del bosc inundat aprofiten la crescuda de les aigües per dispersar les llavors. Algunes combinen la navegació amb altres modes de desplaçament, com ara aconseguir que se les mengin els peixos. Els principals consumidors de llavors al bosc inundat són els peixos i, per això, moltes espècies d’arbres fructifiquen en el període d’inundació.

Si vols aprofundir en aquest tema, vine a conèixer «Una nova mirada al bosc inundat», la nova museografia associada al bosc inundat inaugurada amb motiu del 10è aniversari de CosmoCaixa. Podràs descobrir més curiositats sobre la flora i la fauna a través d’interactius i col·leccions de llavors, peixos i insectes, entre d’altres recursos.