Post de Rubén Díaz, director del CIDI Sant Joan de Déu, i Javier Macía, investigador del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra.

Des del Centre per a la Innovació de la Diabetis Infantil Sant Joan de Déu (CIDI), gràcies a la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa”, treballem per incrementar la conscienciació social sobre la diabetis tipus 1 i per millorar la qualitat de vida de les persones afectades per aquesta malaltia, però sobretot apostem fermament per la recerca per poder millorar el tractament i arribar a trobar-ne la cura.

Amb aquest objectiu, el CIDI, una iniciativa de l’Hospital Sant Joan de Déu i de les famílies amb fills afectats per diabetis tipus 1, treballa amb la Universitat Pompeu Fabra en un projecte de recerca innovador gràcies al suport de l’Obra Social “la Caixa”.

És possible regular la glicèmia fora del pàncrees?

Molts tipus de patologies s’originen en la disfunció d’un òrgan o teixit que es tradueix en el desequilibri d’algun dels processos de regulació essencials per a l’organisme. La diabetis tipus 1 n’és un exemple paradigmàtic. El mal funcionament del pàncrees té com a resultat un desequilibri hormonal entre insulina i glucagó que porta a la regulació incorrecta dels nivells de glucosa a la sang. De fet, el pàncrees deixa de produir insulina com a conseqüència de la pèrdua de les cèl·lules beta, productores d’aquesta hormona. Actualment, els investigadors de la Universitat Pompeu Fabra, en col·laboració amb el CIDI, explorem la possibilitat de reprogramar altres cèl·lules de l’organisme per tal que puguin dur a terme les funcions que correspondrien al pàncrees afectat. Aquesta reprogramació cel·lular s’aconsegueix mitjançant l’ús de tècniques d’enginyeria genètica, introduint nous gens a les cèl·lules o modificant els ja existents.

L’objectiu és la creació d’uns circuits genètics nous que, un cop introduïts en cèl·lules no pancreàtiques, facin que aquestes siguin capaces de regular els nivells de glucosa de l’organisme. Per aconseguir això s’està explorant la creació d’un sistema de detecció dels nivells de glucosa capaç de distingir entre tres règims: els nivells de baixa glucosa o hipoglucèmia, els nivells d’alta glucosa o hiperglucèmia i els nivells fisiològicament òptims o normoglucèmia. Això es pot aconseguir aprofitant certs mecanismes propis de les cèl·lules que, de manera natural, ja activen l’expressió d’uns gens o d’uns altres depenent dels nivells de glucosa.

Fent l’adequada enginyeria genètica podem modificar aquests sistemes naturals i introduir entre aquests gens activats per glucosa els gens de la insulina i del glucagó. D’aquesta manera s’aconsegueix que, a més de les seves funcions normals, aquestes cèl·lules secretin insulina o glucagó en funció dels nivells de glucosa a la sang. Actualment ja s’han creat diferents tipus cel·lulars no pancreàtics amb aquests nous circuits genètics i s’està en la fase d’analitzar com responen aquestes cèl·lules, en termes de producció d’insulina i glucagó, sota condicions de glucosa diverses.

Malgrat que encara falta molt de temps perquè aquests nous avenços puguin ser aplicables, les possibilitats que les noves tècniques de manipulació genètica ens ofereixen semblen molt prometedores.