Tres de la matinada, 27 graus

Aquesta és la temperatura més baixa que van marcar els termòmetres a Barcelona durant la nit del 28 al 29 de juny de 2026. Aquestes nits tòrrides han deixat de ser una anomalia estival per convertir-se en el símptoma d’una transformació més profunda: el canvi climàtic ja no és només un fenomen ambiental, sinó també una crisi de salut pública de primera magnitud.

Les xifres ho avalen. Només l’estiu del 2024, més de 62.700 persones van morir per causes relacionades amb la calor a Europa, segons un estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) publicat a Nature Medicine. Per analitzar aquesta nova realitat, l’informe Calor extrema, salut en risc, elaborat pel mateix institut per a l’Observatori DKV de Salut i Medi Ambient, ratifica un canvi de paradigma ineludible: la calor extrema ha deixat de ser una emergència puntual per convertir-se en una amenaça estructural. Per entendre les implicacions d’aquest escenari i com afecta Espanya, parlem amb Elizabeth Diago Navarro, investigadora i coordinadora del Hub de Preparació i Resposta (PR3) de l’ISGlobal.

De l’emergència estacional al risc estructural

La investigadora sosté que “Espanya transita cap a un clima en què la calor extrema és una condició recurrent i estructural, que supera l’antic patró d’onades de calor esporàdiques”. Segons adverteix, la combinació de la situació geogràfica mediterrània, un envelliment demogràfic accelerat i una economia altament dependent de sectors exposats (turisme, agricultura i construcció) situa Espanya al centre d’aquesta vulnerabilitat. Amb els esquemes tradicionals de protecció civil i salut pública ja no n’hi ha prou per a unes temporades estivals cada vegada més perllongades que redueixen els marges de recuperació: “La calor és una nova norma climàtica que exigeix ser integrada d’una manera permanent i transversal en la planificació sanitària, urbana i laboral”.

Elizabeth Diago Navarro

El desgast acumulatiu de l’organisme

Les dades de l’ISGlobal mostres un desgast crònic profund. Cada grau addicional de temperatura eleva de manera sistemàtica la pressió sobre el sistema sanitari, fet que es tradueix en un increment del 18 % en la morbiditat general i d’un 25 % en la de les persones de més de 65 anys.

La investigadora posa el focus en la invisibilitat estadística que frena la resposta política: “La majoria de les morts es registren com a causa cardiovascular, respiratòria o renal, no com a ‘mort per cop de calor’, cosa que fa subestimar sistemàticament el problema”. Es tracta fonamentalment de l’agreujament de malalties prèvies com ara descompensacions cardiovasculars o insuficiència renal, o també desequilibris electrolítics o afeccions causades per fàrmacs que alteren la capacitat termoreguladora del pacient.

A aquest quadre s’hi suma la salut mental i reproductiva: entre altres qüestions, la calor eleva el risc d’ansietat un 43 % i el de depressió un 26 % per cada grau addicional, mentre que en gestants creix el risc de prematuritat i mort fetal.

Desigualtats tèrmiques

L’impacte de l’estrès tèrmic està profundament determinat per la renda i el gènere. La investigadora assevera que “el codi postal pot ser més determinant per a la salut que qualsevol factor clínic”. A Madrid, per exemple, els barris de renda més baixa registren fins a 4,1 ºC més de temperatura nocturna per la manca de vegetació i la pitjor qualitat dels habitatges. A això s’hi ha d’afegir la bretxa de gènere: les dones moren un 56 % més que els homes durant les onades de calor a causa de factors fisiològics postmenopàusics i més aïllament social. Les dones de més de 65 anys són el subgrup de més risc.

La vulnerabilitat també incideix en la gent gran aïllada que pateix soledat no desitjada i en els treballadors a l’aire lliure. “Els migrants temporers en agricultura o els treballadors de la construcció concentren la màxima exposició”, explica l’Elizabeth. En definitiva, el mapa de la calor es converteix en un reflex directe de la desigualtat social.

Un entorn deficitari: infraestructures i àmbit laboral

En avaluar si les ciutats i els centres de treball espanyols estan preparats per a aquesta situació, la investigadora respon directa: “La resposta curta és no. El 85 % del parc edificatori europeu es va construir sense criteris de protecció contra la calor i la taxa de rehabilitació anual és només de l’1 %. A més, Espanya ja perd 320 milions d’euros l’any en lesions laborals vinculades a l’estrès tèrmic”. Per revertir-ho, urgeix “integrar el risc tèrmic en els codis d’edificació, ampliar l’arbrat en barris desafavorits per reduir l’efecte d’illa de calor urbana, garantir l’aplicació efectiva de la regulació laboral en cas d’avisos de l’AEMET (especialment, en els sectors més vulnerables) i tractar la calor com un risc estructural permanent”, detalla l’Elizabeth.

De les guies a l’acció comunitària

“Les eines hi són: els plans de prevenció ben implementats redueixen la mortalitat per calor un 25,2 % a les localitats europees que els apliquen”, destaca l’Elizabeth. Tot i que Espanya té un Pla Nacional, s’aplica de manera desigual segons territoris i manca finançament i una avaluació exhaustiva de la seva eficàcia.

Amb estius més llargs i una població envellida, l’experta situa l’optimisme en el teixit social: “les iniciatives comunitàries demostren que la protecció més efectiva contra la calor no sempre ve de dalt, sinó del barri. Necessitem construir una cultura de preparació col·lectiva: saber qui viu sol a l’escala, conèixer el refugi climàtic més proper, tenir un pla familiar. Aquesta cultura no s’improvisa al juliol, es construeix durant tot l’any amb formació, amb xarxes i amb la convicció que cada persona ben acompanyada és una persona més ben protegida”.

La investigadora fa una crida a l’acció transversal que apel·la a tota la societat i recorda que “les eines per reduir la mortalitat per calor ja existeixen i funcionen. La bretxa és convertir el coneixement en acció, i això requereix voluntat política i recursos proporcionals al risc”.