Michele Catanzaro, Esther Marín, Agustín López i Cristina Ribas de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC).

El projecte Periodisme Científic d’Excel·lència (PerCientEx) neix de les ganes de fer la volta als remugaments de molts periodistes científics que diuen coses com: «la cosa va molt malament», «tenim massa poc temps», «ens paguen molt poc» o «¿per què la gent prefereix la cobra de la Chenoa a la meva peça sobre la microbiota?». Aquestes queixes estan fonamentades. Hi ha evidències i literatura acadèmica que confirmen que la cosa va efectivament força malament: el periodisme científic pateix una crisi, igual o més gran que la del periodisme en el seu conjunt.

No obstant això, a tots ens ha passat alguna vegada de trobar-nos, de tant en tant, amb un reportatge que il·lumina, que canvia la manera de veure les coses, o les coses en elles mateixes. Reportatges que destapen casos de males pràctiques en recerca científica indueixen debats polítics i fins i tot canvis legislatius.

I per què no fixar-se, aleshores, en el got mig ple? Aquest és l’objectiu de PerCientEx: trobar exemples de bones pràctiques de periodisme científic, fer-los visibles, donar crèdit als seus autors, inspirar altres periodistes, especialment els més joves, i, en última instància, ajudar a apujar els estàndards de la professió.

Això no es pot fer sense l’ajuda dels lectors. En primer lloc, perquè la definició d’excel·lència és necessàriament el resultat d’un consens. I, en segon lloc, perquè si volem augmentar la qualitat del periodisme és imprescindible augmentar el nivell d’exigència dels lectors. Heus aquí l’altre objectiu del projecte: ajudar a consolidar una comunitat de lectors crítics i exigents.

Per tant, què és PerCientEx?

És un projecte de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), finançat per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) i amb la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa”. En xifres: 40 lectors voluntaris d’arreu del món van monitoritzar els 14 mitjans digitals espanyols de més difusió o innovació en 3 idiomes cooficials, durant 11 setmanes (de maig a juliol de 2016), per conformar una base de dades de 33 exemples de bones pràctiques en periodisme de ciència, tecnologia, salut i medi ambient. L’equip coordinador del projecte està format pels autors d’aquest article.

Per què aquest projecte és important?

En primer lloc, perquè ningú no ho havia fet abans: hem llançat una sonda a un planeta inexplorat, el del periodisme científic excel·lent. En segon lloc, perquè hem aplicat a aquest tipus d’estudis el mètode innovador del crowdsourcing: hem creat un cervell col·lectiu, una comunitat de lectors crítics i compromesos que treballa conjuntament. En tercer lloc, perquè hem trobat més bones pràctiques del que s’esperava i on no les esperàvem.

Què volem dir quan parlem d’excel·lència?

Hem identificat una sèrie de trets desitjables després de l’anàlisi de codis de bones pràctiques internacionals i de les característiques compartides per un conjunt de treballs de qualitat: premiats per guardons de gran prestigi, destacats en llibres de periodisme o antologies, descrits en congressos de comunicació científica o finançats per entitats que promouen el periodisme de qualitat. També hem consultat a professionals del periodisme científic i investigadors en comunicació.

Aquesta recerca ens ha servit per construir el cor del projecte: una taula de criteris de selecció, que ha estat l’eina utilitzada pels lectors voluntaris per filtrar les peces candidates a entrar a la nostra base de dades. Aquesta taula recull un conjunt de trets mínims imprescindibles perquè un treball sigui tingut en compte: que sigui noticiós, rellevant i imparcial; que respecti les regles deontològiques i contrasti fonts diferents; i que sigui llegible i empri correctament les eines de l’entorn digital.

Aquests trets són necessaris però no suficients per passar la nostra selecció. Quant a continguts, els articles seleccionats són temes propis —és a dir que no depenen de l’agenda de les institucions—, històries originals, temes no propis amb un enfocament original, entrevistes en primícia, temes que generen canvis de mentalitat o fins i tot pràctics (per exemple, en el govern o la legislació). En suma, es tracta d’un periodisme científic necessari, no decoratiu.

Pel que fa als mètodes, els trets buscats són l’ús de fonts d’alt valor i variades, l’explicitació dels límits, els biaixos i els conflictes d’interessos, la connexió amb els problemes socials, la inclusió dels antecedents i els possibles desenvolupaments futurs i de les dimensions de gènere, classe, edat, ètnia i educació, i l’abordatge dels aspectes polítics de la ciència.

Quant als formats, el projecte ha valorat les noves narratives digitals, el periodisme de dades i l’excel·lència en la narració, la fotografia i l’audiovisual.

En aquesta definició queden exclosos molts altres treballs que també poden ser mostres de periodisme de qualitat, com ara uns treballs molt comuns en el periodisme científic, les notícies en format de ressenya d’un article científic. Hem seleccionat un conjunt de bones pràctiques específiques, però per motius tant operatius com de concepte, no recollim totes les mostres de bon periodisme que existeixen. El nostre rover troba unes pedres interessants del planeta del periodisme científic de qualitat, però no pretén mapejar tot el planeta. Estem més aviat en fase pathfinder.

Almenys dos voluntaris per cada mitjà analitzat

Després de definir les bones pràctiques, vam definir un conjunt de mitjans per analitzar. Ens vam centrar en la premsa generalista amb edició digital en els quatre idiomes oficials a Espanya (finalment, l’èuscar en va quedar fora per falta de voluntaris lectors), i vam prioritzar aquells que tenien més trànsit segons l’indicador ComScore (en el cas dels mitjans en català i gallec vam fer servir l’OJD i el criteri d’experts). Vam completar la llista amb mitjans de menys trànsit, però innovadors. Atès el nombre de voluntaris disponibles, vam reduir la llista a catorze mitjans: en castellà, ABC, eldiario.es, El Español, El Mundo, El País, El Periódico, La Razón, La Vanguardia i Público; en català, Diari Ara, El Crític i Nació Digital; en gallec, Galicia Confidencial i Praza Pública. Per practicitat, ens vam cenyir als continguts i seccions que els mateixos mitjans etiqueten com a ciència, tecnologia, salut i medi ambient.

Vam reclutar els nostres lectors voluntaris en una convocatòria difosa en llistes de correu especialitzades, màsters i associacions de comunicació científica. Els voluntaris es van entrenar sota la direcció de l’equip durant quatre setmanes a la primavera, a les quals van seguir les onze setmanes de monitorització, entre maig i juliol. Almenys dos voluntaris van monitoritzar cada mitjà i van emplenar cada setmana un registre amb la seva selecció. També van disposar de grups de discussió en línia on van debatre la tasca de selecció i els articles que calia incloure. Aquesta extraordinària comunitat de lectors és un dels resultats del projecte, ja que el 90% dels voluntaris van valorar entre 7 i 10 el projecte, i el 96,5% va dir que repetiria l’experiència.

El registre va ser posteriorment filtrat per l’equip del projecte, de manera que el conjunt d’articles seleccionats va quedar reduït a trenta-tres exemples. En aquest conjunt de treballs abunden les històries originals (com «Los miedos de una prostituta» o «El estigma de la primera generación de adolescentes nacidos con VIH»), els temes no propis amb enfocament original (com «El Chernóbil italiano» o «¿Era malo por naturaleza el gorila sacrificado de Cincinnati?»), els reportatges d’alt interès social (com «Un cáncer cada 10 segundos» o «Una herida de barro tóxico de más de 700 kilómetros») o les històries que expliciten les controvèrsies i els mecanismes de la ciència (com «Los reyes del camping usan la ciencia para tumbar una ley» o «Así sirvió mi cerebro de cobaya para un estudio científico»).

Les bones pràctiques menys freqüents en el nostre conjunt són els temes propis (com «Enfermeras multirresistentes para enfermos olvidados», «Una unidad de quemados en la trastienda», «Viaje a la ciudad más contaminada del mundo» i «España, la mayor jaula de delfines de Europa»), el periodisme d’investigació (com «Médicos públicos ganan 1,5 millones al vender adjudicaciones sanitarias», «Mi tumor se vende en el extranjero» i «Sancionado un médico por manipular datos de pacientes de hepatitis C») i les noves narratives i eines digitals (com «Per què Catalunya crema»).

En conjunt, creiem que PerCientEx ha complert els seus objectius. No obstant això, queda molt per fer. Cal consolidar i ampliar la comunitat de lectors; desenvolupar programari per automatitzar la recollida de notícia on els mitjans no etiquetin ni sindiquin correctament; aplicar mètodes que proporcionin resultats estadísticament rellevants; augmentar el temps d’observació fins a aconseguir, idealment, un observatori continu; divulgar els resultats en temps real, potser en col·laboració amb algun mitjà… Tot això requereix un esforç organitzatiu i financer que esperem poder aconseguir. Tanmateix, que molts dels lectors voluntaris afirmin que han crescut i après a ser més crítics ja és un èxit i una motivació per perseverar.