La cinquena edició del Campus Gutenberg, organitzat per l’Institut d’Educació Contínua de la Universitat Pompeu Fabra (IDEC-UPF) i l’Obra Social “la Caixa” ha estat, més que mai, una festa i un punt de trobada per celebrar que la comunicació pública de la ciència compleix vint-i-cinc anys. Òbviament, aquesta fita no va succeir de la nit al dia i hi ha tota una història (d’escriptors i divulgadors de la ciència, periodistes, responsables de museus, etc.) que relata com es van aconseguir les condicions necessàries per a la gestació d’aquesta especialitat professional. Internacionalment, però, un esdeveniment va ser decisiu perquè es desenvolupés: la primera conferència de la xarxa internacional Public Communication of Science and Technology (PCST), que va tenir lloc a Poitiers (França) fa vint-i-cinc anys.

Una interesantíssima coincidència fa que precisament aquest any 2015 tant la Universitat Pompeu Fabra (UPF) com l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) celebrin els vint-i-cinc anys de la seva creació.

La professionalització de la comunicació pública de la ciència ha estat el leitmotiv d’obertura i el tema central de la primera taula rodona del Campus Gutenberg d’enguany. La sessió va comptar amb Brian Trench (actual president de la xarxa PCST) i Pierre Fayard (president fundador), i va ser moderada per un altre pioner en aquest àmbit, el periodista Vladimir de Semir, qui tanca (o no) el cercle de coincidències, pel fet d’haver estat president de la xarxa PCST (2000-2004), president fundador de l’ACCC i indiscutible impulsor de la comunicació científica a Catalunya i Espanya des de la Universitat Pompeu Fabra.

En aquests vint-i-cinc anys, la comunicació de la ciència ha experimentat canvis importants, no només per l’efecte de l’expansió de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC) i la integració dels nous canals i formats de comunicació digital, sinó també pels canvis en els perfils professionals. Avui dia, les barreres són menys tangibles entre el periodisme i la comunicació institucional, entre els usuaris i els emissors, els escriptors i els comunicadors multimèdia, els museòlegs i els reporters. Tothom fa de tot en l’actual comunicació de la ciència. Aquest nou panorama que, en principi, té un immens potencial, implica també alguns riscos si no es respecten uns principis ètics clars i transparents.

A totes aquestes celebracions se sumen moltes més novetats, i és que enguany el Campus Gutenberg s’ha traslladat físicament. Totes les activitats han tingut lloc a les instal·lacions de la seu de l’IDEC-UPF i el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), on es troba el Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la UPF (CCS-UPF), que col·labora en l’organització de les jornades.

Al debat inaugural es va parlar que la crisi econòmica no és aliena a la crisi de comunicació: hi ha una lluita pel petroli, per l’aigua, pels recursos… La primera lluita va ser per fer més gran el territori. Però ara hi ha una lluita per allò que hi ha a sobre i a sota del territori. Veiem que la gent emigra, no només per les guerres (com el cas de Síria), sinó per crisis ecològiques, de manca de recursos a la terra on vivien. Paral·lelament, hi ha una crisi del periodisme en general i del periodisme científic en particular, però a dia d’avui hi ha més periodisme científic que mai. Fins i tot s’estrenen obres de teatre amb contingut científic, com la nova obra protagonitzada per Nicole Kidman a Londres. També nous llibres, com La ciència en la literatura, de Xavier Duran, que demostra que la divulgació de la ciència i la seva presència a la literatura ha estat una constant durant els darrers segles.

No obstant això, ens cal millorar el coneixement del nostre públic objectiu. La gent fa servir les xarxes socials, en la seva major part, per estar informats. La gent segueix mitjans de comunicació i periodistes amb aquesta finalitat, però està sobresaturada d’informació. Els més joves s’informen a través de xarxes socials com Facebook, en lloc de mitjans més tradicionals com la televisió, tot i que és l’únic mitjà de comunicació del qual no n’ha disminuït el consum.

Anteriorment, la comunicació es feia d’una manera més pedagògica; es llançava la informació amb el model estàndard de comunicació. Abans la divulgació científica se centrava a divulgar un contingut i no a difondre un contingut a partir de preguntes, que és l’enfocament que es té ara. Hi va haver un canvi en les dècades de 1970 i 1980, per enfocar la divulgació en les preguntes més que en les respostes. Això és l’essència de la ciència, en la qual hi ha més qüestions que respostes.

La globalització ha creat noves expectatives i esperança a l’entorn de la ciència i els seus desafiaments. Els escolars estan entusiasmats amb la ciència. Però cal ajudar la comunicació científica amb cursos de formació en habilitats de comunicació i també amb la diversificació, gràcies a la setmana de la ciència, els festivals de ciència, els centres científics i les cafeteries i botigues de la ciència, entre d’altres.

De tot això es va parlar al debat inaugural, però, a més, hi va haver espai per discutir sobre la incertesa en la ciència i la comunicació (debat moderat per Gema Revuelta, directora del CCS-UPF i codirectora del màster) o sobre si la ciència espectacle és divulgació o no (debat moderat per Cristina Ribas, actual presidenta de l’ACCC), i aprofundir en aquests temes. També van tenir lloc diversos tallers paral·lels i laboratoris d’idees.

Com ja es tradició al Campus, la primera jornada es va tancar amb un acte festiu multitudinari organitzat per celebrar el doble aniversari de l’ACCC i de la UPF, que va reunir a la plaça interior del PRBB molts professionals de l’àmbit de la ciència i la comunicació. 

Un any més el Campus Gutenberg ens ha demostrat que és un punt de referència clau per a la divulgació i la cultura científica. 

Enhorabona a tots els organitzadors i professionals que es dediquen a la comunicació científica. Per molts anys! Esperem poder celebrar-ho junts vint-i-cinc anys més!