Entrevista a Enrique Baquedano, director del Museu Arqueològic Regional de la Comunitat de Madrid. Juntament amb Manuel Domínguez Rodrigo, professor de Prehistòria a la Universitat Complutense de Madrid (UCM), és codirector de l’Institut d’Evolució Humana a l’Àfrica (IDEA). I tots dos són comissaris de l’exposició «El bressol de la humanitat», que es va inaugurar a CosmoCaixa el 9 de març.

Com es va començar a interessar per la recerca en arqueologia i evolució humana? I per les excavacions a l’Àfrica?

Quan era un nen, a la meva ciutat natal, Sòria, no hi havia gaire coses a fer. Tanmateix, hi havia el Museu Numantí. Tenia un familiar que m’hi duia cada diumenge quan tenia cinc o sis anys, i em dedicava a copiar les pintures de les ceràmiques celtibèriques. I en relació amb l’evolució humana, ja de petit havia conegut al mateix Museu Numantí figures com els antropòlegs Emiliano Aguirre i Clark Howell, que anaven a Sòria pels jaciments propers de Torralba i Ambrona. D’una banda, el meu interès en aquesta qüestió va sorgir gràcies a un professor de filosofia que vaig tenir al batxillerat, el 1973, que ens preguntava sobre l’origen de l’home i tot allò que aleshores no se sabia sobre l’evolució, quan era una qüestió molt poc estesa a Espanya. I, de l’altra, per les meves primeres lectures d’alguns llibres com Hacia el desvelamiento del origen del hombre, de Louis Leaky de l’editorial Aguilar, que era un llibre que explicava els descobriments paleontològics i em va causar una gran impressió. Això va fer que m’interessés per l’evolució humana. El meu interès per Àfrica sorgeix de la meva primera excavació a Egipte a quart de carrera, el 1978, i la meva segona excavació al Sudan a cinquè de carrera. Des d’aleshores hi he continuat treballant. Però la meva vinculació amb Olduvai (Tanzània) va sorgir perquè el meu soci, Manuel Domínguez Rodrigo, que fa molt més temps que jo que treballa a l’Àfrica, em va convidar a incorporar-me al seu projecte a Olduvai, quan ell ja feia diversos anys que treballava en aquesta zona de Tanzània, en un jaciment que es diu Peninj, al costat del llac Natron. Aquest és també un jaciment molt important, encara que no tan destacat com els d’Olduvai Gorge.

Què trobarà el visitant que vingui a veure l’exposició «El bressol de la humanitat» que s’acull a CosmoCaixa?

Hi trobarà la història dels descobriments de l’evolució humana al continent africà. I com que tot ve de l’Àfrica, hi trobarà el primer representant del gènere Homo, que és l’Homo habilis, fins als primers sapiens, que són els que coneixem com a sapiens arcaics, i que, al seu torn, deriven filogenèticament d’una espècie clau en l’evolució humana que és l’Homo erectus, que a l’Àfrica es coneix com a Homo ergaster.

Com s’estructura l’exposició? Quines peces destacaria d’entre les dues-centes que hi ha exposades?

L’exposició s’articula al voltant de quatre mòduls o quatre unitats: la primera abasta el món dels australopitecs; la unitat dos abasta el món dels habilins o Homo habilis i el món de la cultura olduvaiana; la unitat tercera es dedica a la cultura de l’Homo ergaster o erectus i del tecnocomplex acheulià (indústria lítica); i, finalment, els Homo sapiens arcaics, que tecnològicament es corresponen amb la cultura de l’edat de pedra mitjana i l’edat de pedra tardana (MSA i LSA, per les sigles en anglès).

Quines troballes ressaltaria del jaciment d’Olduvai?

A la gola d’Olduvai hi ha molts jaciments. El nostre equip n’ha descobert alguns. A cada jaciment es produeixen molts milers de troballes perquè la prehistòria es construeix com un mosaic on cada prehistoriador va col·locant les tessel·les, com un puzle on anem col·locant peces i hi ha vegades en què el que aparentment és una petita tessel·la té una funció clau en la comprensió de la totalitat d’aquest puzle. Els nostres descobriments s’han produït en diversos jaciments i se’n podrien destacar coses diferents de cadascun. Per exemple, per què hi ha tanta quantitat d’homínids en un lloc aparentment tan inhòspit com era Olduvai? Hem descobert recentment que el motiu és que hi havia força fonts d’aigua potable. Aquest és un descobriment extraordinàriament transcendental. O també haver descobert que els primers Homo habilis no tan sols eren carronyaires, sinó també grans caçadors. I, tanmateix, l’Homo ergaster era caçador, però continuava sent carronyaire. Aquests descobriments en relació amb el comportament dels primers homínids és molt important. No obstant això, el descobriment més cridaner de tots és la troballa d’un esquelet parcial associat d’un Paranthropus boisei, l’esquelet postcranial que pràcticament no es coneixia. També vam publicar el passat estiu a Nature Communications el descobriment d’una falange d’un homínid força evolucionat, probablement un Homo ergaster, de fa 1,9 milions d’anys, la qual cosa és sorprenentment aviat, i més en el context de la cultura olduvaiana, que complica les coses des del punt de vista de la interpretació de l’evolució tecnològica dels homínids. I, finalment, la publicació aquest estiu del descobriment de l’acheulià més antic de la humanitat, de fa 1,7 milions d’anys.

Com reflecteix l’exposició l’evolució tecnològica dels homínids?

Essencialment és un contínuum en què es produeixen grans descobriments i aportacions tecnològiques en moments molt determinats. Passem de la utilització d’instruments que pràcticament no s’han tallat al món dels cantells tallats, que coneixem com a indústria olduvaiana. La gran revolució en la tecnologia, tan important com el neolític i molt més important que la revolució industrial o la revolució informàtica, és el descobriment del que coneixem com a cultura acheuliana o tecnocomplex acheulià, on s’aprofiten instruments i es talla la pedra per obtenir eines com el bifaç, el fenedor i els pics trièdrics, que són peces excepcionals, d’una gran polivalència i que ajuden molt els humans a dominar l’entorn.

Com eren i es relacionaven els homínids fa uns dos o tres milions d’anys? Vivien en grups nombrosos?

La nostra interpretació és que no eren grups gaire nombrosos. També depèn de l’espècie. Hi havia espècies que tenien grups més nombrosos que d’altres. Però, en general, l’home, com tots els simis, no formava grups molt nombrosos. Sobretot els habilins, que constituïen grups de no més de vint o trenta individus. I els ergaster, una cosa semblant. No serà fins als sapiens moderns que veurem grups que superen la trentena d’individus en cadascun dels clans.

Què ens podria dir sobre els animals que convivien amb aquests homínids i dels quals s’alimentaven?

Els homínids tenien una actitud caçadora i carronyaire. I eren presa dels grans fèlids i, en algunes ocasions, també dels saures (els cocodrils), i eren al seu torn grans caçadors d’herbívors i, principalment, d’antilopins. Tenim documentat que el que més caçaven eren dues espècies d’antílop, però també grans giràfids, com els xivateris o les mateixes girafes. I menjaven la carronya d’una espècie anomenada Pelorovis, que són búfals d’una mida impressionant i als quals suposem que no serien capaços de caçar.

Sabem si els neandertals eren capaços de parlar?

Aquesta exposició no tracta dels neandertals, ja que no vivien a Àfrica, sinó en Europa i part d’Àsia, i aquesta exposició se centra exclusivament en el continent africà. Però puc dir que, com que les paraules no fossilitzen, no ho sabem. No obstant això, interpretem a través de les seves restes culturals que no tan sols tenien un llenguatge, sinó un llenguatge molt complex. Sóc dels que pensen que tenien un comportament i una capacitat intel·lectual per al món simbòlic força elevada.

A l’exposició podem veure il·lustracions de Mauricio Antón i recreacions audiovisuals, com el vídeo de Javier Trueba. Quins altres recursos museístics s’han utilitzat per acostar-nos a la recerca en evolució humana?

Efectivament, les il·lustracions de Mauricio Antón són excepcionals i s’han presentat d’una manera que ens acosta molt a la realitat. Són retroil·luminacions sobre seda, que realment són molt impactants. El vídeo de Javier Trueba, que ha estat rodant directament diverses campanyes amb nosaltres, és francament una meravella. Tothom ens diu que el vídeo és molt atractiu. A més, presentem motlles directes de les peces, la major part d’aquestes són originals. Cal destacar que totes les peces d’indústria lítica i fauna són originals. També presentem els originals dels fòssils humans que hem descobert, cosa que és absolutament infreqüent. Però a més, mostrem motlles i escàners fets directament sobre les peces originals, i presentem un motlle sobre les petjades de Laetoli, que és l’únic motlle que hi ha fet de l’original.

Què ha estat el més complex de muntar una exposició com aquesta?

Des del punt de vista organitzatiu, el més complicat ha estat portar les peces i, des del punt de vista científic, fer les reconstruccions. En les il·lustracions s’arrisca molt. El treball que ha fet Mauricio Antón ha estat fantàstic. En fer la il·lustració els científics hem d’oferir moltes respostes perquè l’il·lustrador científic recreï el paisatge, la fauna, la flora i el comportament d’aquests homínids, a més de la seva presència, de la seva anatomia i la seva morfologia. Aquesta part podria ser la més fàcil però recrear el comportament, els animals de què s’envolta i l’entorn en què es troba requereix molta informació i ha estat el més complex.

Finalment, què és el més important de descobrir fòssils com els que heu descobert?

En el meu cas, fer aquest tipus de descobriments m’allibera d’anar amb corbata per la vida.

Més informació:

Exposició: «El bressol de la humanitat. Els nostres primers passos»