Llançadores peptídiques per a teràpia de reemplaçament en aquesta malaltia neurodegenerativa minoritària

Post de Meritxell Teixidó, investigadora de l’IRB Barcelona (Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona)

L’atàxia de Friedreich (AF) és una malaltia neurodegenerativa considerada minoritària, ja que afecta menys del 0,05 % de la població. A Espanya, hi ha cinc casos per cada 100.000 habitants. Aquesta malaltia està causada per una mutació que provoca que hi hagi baixos nivells de la proteïna frataxina. Malgrat que encara no es coneix gaire bé la funció d’aquesta proteïna, està relacionada amb la regulació dels nivells de ferro. Els símptomes de l’AF es comencen a manifestar durant l’adolescència. La manca de frataxina afecta diferents tipus de neurones i provoca dificultats en la coordinació dels moviments dels pacients.

Post d’Isabel Serra, investigadora del Centre de Recerca Matemàtica

Des dels anys cinquanta del segle passat, es coneix que el nombre de terratrèmols d’una magnitud donada segueix la llei de Gutenberg-Richter: per a una regió (qualsevol) i un interval de temps (suficient) la distribució de probabilitat de la magnitud dels terratrèmols serà exponencial, amb molts terratrèmols petits i, afortunadament, pocs de grans.

Gràfic de la llei de Gutenberg-Richter, on es relaciona el nombre de terratrèmols i la seva magnitud, per a diversos valors de b.

La simplicitat de la llei exponencial, que apareix en els cursos elementals de probabilitat, amaga més entrellat del que sembla quan ens preocupem del seu sentit físic.

Post del Dr. Jordi Miró, director de la Càtedra de Dolor Infantil URV – Fundació Grünenthal, Unitat per a l’Estudi i Tractament del Dolor – ALGOS, Universitat Rovira i Virgili.

Imatge del cicle de conferències «El futur de la medicina» en què es parla sobre dolor crònic infantil. Font: Obra Social “la Caixa”.

L’experiència de dolor forma part d’un complex sistema de protecció de l’organisme. En general, és un avís força precís que alguna cosa no funciona adequadament al nostre cos; un senyal d’alerta i, com a tal, imprescindible per a la supervivència de l’espècie. De vegades, però, el sistema no funciona adequadament i el dolor es manté tot i que el mal que el va ocasionar en primera instància s’hagi resolt satisfactòriament.

Post de Wolfram Hinzen, ICREA/Universitat Pompeu Fabra; Grammar & Cognition Lab, UPF/UB

El llenguatge humà és un dels temes més antics de la recerca científica. Va ser-ne una pedra angular a l’antiga Índia, molt abans que els grecs comencessin a considerar les lleis de la naturalesa física. Això va ser així per la intuïció que el llenguatge humà és com les matemàtiques en moltes coses: un sistema de coneixement subjecte a regles abstractes que regeixen un domini infinit, que no és un altre que totes les coses que podem dir, pensar, o entendre, per a les quals no hi ha cap límit. A Occident, en canvi, no va ser fins a mitjan segle xx que es va ressuscitar aquesta idea sota la forma d’una investigació de la base biològica del llenguatge humà,

Post d’Àngels Garau, divulgadora científica del Sistema d’Observació i Predicció Costaner de les Illes Balears (ICTS SOCIB).

Detall de la imatge promocional del cicle. Font: CaixaForum Palma / ICTS SOCIB.

El Mediterrani és molt més que un mar tancat entre tres continents. Les seves aigües han contemplat el desenvolupament de grans civilitzacions i l’esplendor de ciutats immenses que van sorgir de les rutes comercials. Avui dia, el Mediterrani, més enllà de ser un testimoni d’excepció de la història, allotja la diversitat biològica més gran d’Europa i també està sotmès a un tràfic marítim incessant, viu innombrables invasions biològiques, pateix pràctiques no sostenibles de pesca i s’enfronta a continus abocaments de residus.